PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

La Serra de Tramuntana es una alineación montañosa de unos 90 km de longitud que se extiende al norte de Mallorca.

De su relieve hay que destacar más de una docena de cumbres de alturas superiores a mil metros y constituye uno de los espacios más emblemáticos de la isla. Los materiales predominantes son los calcáreos, que por interacción con el agua han dado lugar a un paisaje singular e infinidad de formaciones kársticas.

Menut, Binifaldó, Son Moragues, Cúber, Sa Coma des Prat, Mortitx, Ses Figueroles, Míner Gran, Sa Coma den Vidal, Gabellí Petit, Planícia… son fincas públicas de la Comunitat autònoma de les Illes Balears que forman parte del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. La superfície del conjunto de estas fincas es de aproximadamente 4.000 ha.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Usos y actividades permitidas:

  • La recolección de espárragos, setas, esparto, palmito, frutos, entre otros para consumo familiar, exceptuando en algunas zonas del Paraje.
  • La recolección de caracoles no endémicos para consumo familiar, exceptuando en algunas zonas del Paraje.
  • La actividad agrícola y ganadera tradicional.
  • Los pequeños huertos familiares para el consumo propio en los alrededores inmediatos en las viviendas existentes.
  • La caza en los terrenos constituidos en cotos y las zonas de caza controlada.
  • Las actividades recreativas y las deportivas que no sean de competición, exceptuando en algunas zonas del Paraje, siempre que no impliquen la emisión de riduos y/o se realicen campo a través.
  • La pesca recreativa desde embarcaciones.
  • El buceo recreativo y deportivo en el ámbito marino del Paraje.

Usos y actividades que requieren autoritzación escrita:

  • La filmación o la fotografia profesional, especialmente la de carácter publicitario, como también las grabaciones de vídeos para la TV.
  • Las explotaciones y concesiones de uso privativo de aguas.
  • La utilitzación de productos fitosanitarios para tratamientos de plagas.
  • La recolección con finalidad comercial de espárragos, setas, esparto, palmito y frutos, entre otros.
  • La recolección para un uso comercial de caracoles no endémicos.
  • La modificación de la cubierta vegetal natural.
  • Los usos o activitats agrícolas y ganaderas no tradicionales.
  • La escalada, el rápel, el vuelo libre, el descenso de torrentes, el barranquismo, y otras actividades de riesgo.
  • La espeleología.
  • Los proyectos o iniciativas de investigación científica.
  • La pesca submarina.
  • La captura de cigarra de mar (Scyllarides latus).
  • Refugios de montaña.
  • La habilitación de senderos, pistas forestales u otro tipo de vías vinculada a la oferta de uso público o a la eliminación de biomasa forestal residual.
  • Los concursos de tiro no cinegéticos a algunas zonas del Paraje.

Usos y actividades prohibidas:

  • La destrucción de minerales, rocas y restos.
  • Las actividades que modifiquen taludes, lapiaz, torrenteras y otras unidades y morfologías de modelado cárstico.
  • La alteración de las cavidades subterráneas.
  • Las actuaciones que puedan degradar significativamente la calidad del medio marino, los acuíferos, los torrentes, los estanques y las fuentes.
  • Los circuitos deportivos.
  • Las actividades recreativas y deportivas en algunas zonas.
  • La pesca de arrastre, de rodeo y con palangre de superficie.
  • La captura o recolección del nácar Pinna nobilis.
  • El fondeo sobre praderas de Posidonia oceanica y sobre fondo de maërl.
  • El tránsito rodado campo a través con excepción del necesario para realizar las tareas agrícolas y silvícolas.
  • El uso de atajos.
  • La introducción en los sistemas naturales de especies alóctonas de flora y fauna que tengan el carácter de invasoras.
  • La utilización de productos fitosanitarios a algunas zonas del Paraje natural.
  • El aprovechamiento de ejemplares o poblaciones de laureles, tejos, bojs, ácer y otras especies propias de comunidades relictuales.
  • Encender fuegos en terrenos forestales.
  • La navegación deportiva y de recreo y la utilización de cualquier tipo de embarcación o medio flotante a vela o motor, en las zonas de baño indicadas.
  • Los buzos no pueden llevar en mano ni en sus embarcaciones instrumentos que se puedan utilizar para la pesca o extracción de especies marinas.
  • La alimentación de las especies marinas.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

    El principal objetivo de la declaración de un espacio natural protegido es la conservación de sus valores naturales y culturales.
    La Serra de Tramuntana fue declarada Paraje natural mediante el Acuerdo de Consejo de Gobierno de 16 de marzo de 2007 (BOIB núm. 54 EXT).
    Con una superficie de 62.403 ha terrestres y 1.123 ha marinas, constituye el espacio natural protegido de mayor extensión de las Islas Baleares. Su ámbito territorial incluye parcialmente los términos municipales de Alaró, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Lloseta, Mancor de la Vall, Palma, Pollença, Puigpunyent, Santa Maria, Selva, Sóller y Valldemossa.
    El Plan de ordenación de los recursos naturales (PORN) de la Serra de Tramuntana, aprobado mediante el decreto 19/2007 (BOIB núm. 54 EXT), tiene como finalidad la ordenación general de los recursos y valores naturales, por lo cual establece una zonificación (zonas de exclusión, de uso limitado, de uso compatible y de uso general) y una regulación de usos (permitidos, autorizables o prohibidos).
    El ámbito del Paraje natural de la Serra de Tramuntana incluye el Monumento natural del Torrent de Pareis, del Gorg Blau y de Lluc (declarado por el decreto 53/2003, de 16 de mayo) y el Monumento natural de las Fonts Ufanes (declarado por el decreto 111/2001, de 31 de agosto). Además, el ámbito del Paraje natural incluye total o parcialmente varios espacios de la Red Natura 2000 (Lugares de Importancia Comunitaria y/o Zonas de Especial Protección para las Aves), zonas de encinar protegido y figuras de protección urbanística como la ANEI Serra de Tramuntana, entre otros.
    BUENAS PRÁCTICAS

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Está situado en el norte de Mallorca ocupando parte de los municipios de Alaró, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Lloseta, Mancor de la Vall, Palma, Pollença, Puigpunyent, Santa Maria, Selva, Sóller y Valldemossa.

MAPA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

La Serra se caracteriza por la diversidad del paisaje: los espacios forestales, sombríos o soleados, constituidos por encinares, pinares, carrizales y otras especies, se entremezclan con los agrícolas, entre los cuales cabe destacar los olivares.

Uno de los aspectos más relevantes de la Serra es su riqueza vegetal, que incluye un elevado número de especies endémicas de las cuales hay que son extremadamente raras y otros, como por ejemplo la "estepa joana" Hypericum balearicum, que tienen poblaciones muy extensas. La Serra ha servido de refugio para especies como el sapillo balear (Alytes muletensis), e incluye una gran diversidad de invertebrados endémicos, aves, especies cavernícolas, etc.

El litoral de la Serra de Tramuntana presenta praderas de Posidonia oceánica, que junto con los fondos de maërl y las comunidades de coral merecen una atención especial por su belleza y buen estado de conservación.

La actividad humana ha sido ligada a la Serra de Tramuntana desde antiguo, y muestra de esto son los bancales, las cases de neu que son pozos para la recolección de nieve, las torres de vigilancia, las fortificaciones y los aljibes, que constituyen una parte importante de nuestra historia.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

-Centro de información del Paraje natural de la Serra de Tramuntana (Ca s'Amitger en el término municipal de Escorca): Carretera Lluc a Pollença s/n. Teléfono: 971 517083 / 971 517070. Horario: abierto todos los días de la semana de 9 a 16 h, excepto el día de Navidad y Fin de Año.

-Centro de educación ambiental de Binifaldó.

-Refugios de montaña: En el Gorg Blau, Cúber, Son Moragues, Coma de Binifaldó, Lavanor y en la comuna de Caimari. Explicación más detallada en la sección refugios.

-Centro Forestal de las Islas Baleares (CEFOR): consta de Centro de recepción y oficinas, banco de semillas, forestales de las Islas Baleares, vivero forestal, aula polivalente, centro de documentación forestal, jardín botánico y un aula de interpretación del bosque (Caseta des Bosc). Teléfono: 971 17 66 74 / 628 93 89 79.
Más información: www.caib.es

-Zona de acampada de Es Pixarells y de Sa Font Coberta: Teléfono de información y reservas 971 51 70 70. Horario de reserva de lunes a domingo de las 9 a 16'30 h.

-Áreas recreativas: www.caib.es

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

La red de refugios del Govern de les Illes Balears está integrada por equipamientos que permiten la realización de cortas estancias en contacto con la naturaleza. Los refugios tienen características y servicios diferenciados con el objectivo de adaptarse a las necesidades de todos los usuarios.

REFUGIOS DE MONTAÑA
Refugio de Lavanor: www.caib.es
Refugio de Son Moragues: www.caib.es
Refugio de la comuna de Caimari: www.caib.es
Refugio de Cúber: www.caib.es
Refugio de la coma de Binifaldó: www.caib.es
Refugio del gorg Blau: www.caib.es
Casas de Binifaldó: www.caib.es

Para consultar información sobre los refugios: Visite la página web del IBANAT en el siguiente enlace www.caib.es

Para reservar un refugio: Las reservas se realizan online exclusivamente a través de la página web del IBANAT en el siguiente enlace: www.caib.es

Para consultas y aclaraciones puede llamar al teléfono 971 177652 (de lunes a viernes de 10 a 14 h).

El mapa general de refugios de Mallorca os lo podeis descargar en el siguiente enlace www.caib.es

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Las personas que no puedan acceder al medio natural, por cualquier dificultad física o psíquica, pueden solicitar realizar los itinerarios con una silla Joëlette. Para más información puede consultar el folleto en www.caib.es

Para elegir entre nuestra oferta de itinerarios pueden ponerse en contacto con la informadora del Paraje, quien les sugerirá varias opciones. (Teléfono de contacto 971 51 70 83)

Para concertar la visita pónganse en contacto con los voluntarios de Cruz Roja, con un mínimo de tres semanas de antelación. (Teléfono de atención al público de la Cruz Roja de 24 horas: 971 29 50 00)

Se acordará la visita siempre que haya voluntarios (o voluntarias) disponibles.

El préstamo de la silla es completamente gratuito.

El proyecto está financiado íntegramente por la Obra Social de "la Caixa".

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

       
  • Camí de les cases de Planícia
  •    
  • Itinerari de la font de s'Obi
  •    
  • Itinerario de l'aljub dels Cristians
  •    
  • Camí des Ribassos
  •    
  • Camí de la cometa des Morts
  •    
  • Volta a sa Moleta de Binifaldó
  •    
  • Puig de Galatzó per Son Fortuny
  •    
  • Camí de la coma des Cairats
  •    
  • Pujada al puig Tomir
  •    
  • Camí de ses Basses de Mortitx
  •    
  • Camí des Pixarells
  •    
  • Camí de Binibassí
  •    
  • El camí Vell de Caimari a Lluc
  •    
  • Pujada al puig d'en Galileu
  •    
  • Castell d'Alaró
  •    
  • Camí des Correu
  •    
  • Pujada a la mola de s'Esclop
  •    
  • Camí Vell de Lluc a Pollença
  •    
  • Volta des General
  •    
  • Itinerari de ses Sínies
  •    
  • Les fonts Ufanes
  •    
  • Camí de cala Figuera
  •    
  • Volta al puig des Tossals Verds
  •    
  • Itinerari de Cúber a Biniaraix
  •    
  • Camí de la coma de Binifaldó

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de les cases de Planícia

Dificultad:Baja
Distancia:3 km (sólo ida)
Duración:75 min
Requisitos:Se debe realizar a pie
Recomendaciones:Calzado cómodo
Temática:Paisajística, flora y fauna

Color:   

El camino de las casas de Planícia está señalizado como "Camí de les cases de Planícia". Este itinerario recorre la finca pública de Planícia, incluida en el Paraje natural de la Serra de Tramuntana, en el término municipal de Banyalbufar. Va desde la entrada de la finca situada en el punto quilométrico 90.2 de la carretera de Pollença a Andratx (Ma-11) hasta las casas de dicha finca. Se puede conectar con otros itinerarios, especialmente con el de la Font de s’Obi y el del Aljub dels Cristians.

Etapas

Antes de empezar el recorrido os contamos unas nociones sobre la historia de la propiedad. Planícia ya aparece documentada como tal en el siglo XIV. En el siglo XV la alquería era propiedad de los hermanos Jaume y Gregori Johan. Posteriormente pasó a manos de Francesc Sunyer Colomines, caballero y ministro inquisitorial. En el año 1732 era propiedad del marqués de Campofranco. A partir de este momento la finca empieza a mostrar su esplendor. En esa época había casas, almazara, molino de tracción animal, un alambique para elaborar aguardiente y bodega. También contaba con un huerto y se cultivaban olivos, algarrobos, higueras, viña y cereales. La viña, plantada en diferentes lugares de la finca, producía hasta 20 somades de uva (una somada es una medida basada en la carga que puede transportar una burra o mulo equivalente a cuatro sacos). En el año 1938, debido a los grandes cambios sociales y el progresivo declive de los marqueses, que ya habían dividido la finca, la familia Balle compró Planícia y continuó con la producción agrícola hasta el siglo XXI. Desde el mes de febrero de 2009 la finca es propiedad de la Comunidad Autónoma de la Islas Baleares y del Ministerio de Medio Ambiente y es gestionada por el Govern de las Illes Balears.
El camino para llegar a las casas empieza en la barrera de entrada de la finca, situada en la carretera. Hay que seguir el camino asfaltado durante toda la subida. Las primeras curvas del camino transcurren por una zona de encinar y pinar. Después del cruce con el GR (sendero de gran recorrido) que viene de Estellencs el paisaje cambia y empiezan a verse los primeros olivos. Antiguamente el producto más representativo en las fincas de montaña era el aceite. Los olivos centenarios nos los encontramos en toda esta comarca. Se dice que fueron los cartagineses quienes nos enseñaron el arte de injertar los acebuches, que crecen silvestres en nuestro monte bajo. Seguimos caminando y a la izquierda vemos el inicio del itinerario de la Font de s’Obi. Poco después de pasar la mitad del camino llegamos a Es Camp Gran. Según los ancianos de Banyalbufar, este lugar plano, llanura o planicie, da nombre a esta finca rodeada de montañas. Constituye el espacio de cultivo más grande de toda Planícia. Aquí se encontraban los olivos más antiguos. Con los últimos señores y coincidiendo con el descenso de producción de aceite, se arrancaron los olivos para plantar pasto para las ovejas. A la izquierda vemos el cobertizo llamado Porxo des Camp Gran, abierto por un lateral. Es una construcción de pared seca que nos puede servir de refugio en caso de un chubasco inesperado. Ya pasado Es Camp Gran, poco después del inicio del itinerario del Aljub dels Cristians, se alzan tres pinos piñoneros (Pinus pinea) catalogados como árboles singulares en el año 2004. En sus copas, anida una pareja de búho chico (Asio otus). Entre el terreno para siembra y la zona de bosque, a una altitud de 420 metros, llegamos a las casas. Desde su mirador se pueden disfrutar unas panorámicas excepcionales sobre la zona costera de Banyalbufar, Estellencs, Andratx y Sa Dragonera. Junto al edificio central de las casas encontramos otras dependencias de uso agrícola, y un poco más lejos, en el camino de Es Rafal, se construyó la Casa de les Collidores para alojar a las recolectoras de oliva que venían de los pueblos del llano de Mallorca.
Las casas de la finca se encuentran en un lugar privilegiado en medio de la vertiente septentrional de la Mola de Planícia. Se conservan en buen estado y constituye uno de los mejores ejemplos de casas de possessió que quedan en la Serra de Tramuntana. En el año 1636 las casas se distribuían en varias estancias: almazara, cocina, salón y tienda de aceite. El número de estancias y la categoría de los muebles indican que antiguamente fueron modestas. En la actualidad las edificaciones de Planícia son complejas y están dispuestas en hilera, con la fachada principal orientada hacia el noroeste. Las casas tienen dos plantas, excepto sobre el portal donde sólo hay una, coronada por una balaustrada. El portal principal es de arco rebajado y está flanqueado por dos ventanas. Da acceso a un vestíbulo que conduce a un patio pequeño y armonioso. Este patio está cubierto por un parral, que separa la casa de los señores, a la derecha, más moderna; de la de los "amos", a la izquierda, más antigua. En el ángulo izquierdo del fondo del patio está la cisterna.
Planícia es una de las fincas rurales de Mallorca de mayor tradición en el cultivo de olivo. Puede presumir de tener su propia almazara en la que hasta hace pocos años elaboraban el aceite que luego distribuían en el mercado. En la pared izquierda se puede observar la fecha de construcción de la almazara, el año 1724, cuando también se edificaron las casas de los "amos". En aquel momento era considerada una almazara moderna. Contaba con dos vigas, lo que le daba mayor prestigio. Durante el siglo XX, con los hermanos Balle como propietarios, el sistema se mecanizó para agilizar el proceso de elaboración de aceite. En esta almazara el año 1944-45 se produjeron 12.794 litros de aceite. Se trata de una cantidad normal o más bien baja. Según cuenta un informador, hubo un año de gran cosecha en el que la cantidad de aceite rondó los 72.000 litros. La tienda de aceite junto a la almazara, cuenta con depósitos y un aljibe para almacenar el líquido.
Después de retirar las aceitunas defectuosas y las impurezas se iniciaba el proceso de producción que de forma resumida explicamos a continuación: La primera fase del proceso para hacer el aceite consistía en chafar la oliva para convertirla en pasta. Para ello se colocaban las aceitunas dentro de la tolva del molino aceitero. La tolva es una caja de madera de forma piramidal invertida que conducía la oliva sobre una piedra circular llamada solera, que actuaba de base. Por encima de esta base, rodaba el rulo o piedra de moler, una gran piedra troncocónica que a su paso, chafaba la oliva. El molino era de tracción animal. El animal iba enganchado y hacía mover ese conjunto de mecanismos. La segunda fase del proceso consistía en prensar. Cuando la oliva se había transformado en pasta era recogida por el almazarero; quien la colocaba sobre los capachos de esparto. Una vez llenos, se apilaban sobre un plato grande de piedra viva y se presionaban bajo la viga, que era un tronco de madera larga y robusta. Dos hombres bajaban la viga con la ayuda de una piedra grande, llamada quintal, que hacía de contrapeso. Mientras se presionaban los capachos, se vertía por encima agua a punto de ebullición procedente de la caldera, que siempre estaba al fuego. El aceite y el agua caliente que rezumaban se recogían en un gran plato de piedra y mediante una canaleta se conducían hacia unos depósitos de decantación. En la última fase se separaba el aceite que quedaba flotando del agua caliente. Una vez extraído se almacenaba en la tienda del aceite. Allí se guardaban los utensilios de medir el aceite y se conservaba en jarras metálicas hasta su venta. Quizás en un futuro sea posible volver a elaborar aceite en la almazara de Planícia.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Itinerari de la font de s'Obi

Dificultad:Baja
Distancia:3 km (sólo ida)
Duración:55 min
Requisitos:Se debe realizar a pie
Recomendaciones:Llevad calzado cómodo
Temática:Paisajística, flora y fauna

Color:   

Este itinerario transcurre por la finca pública de Planícia, incluida dentro del Paraje natural de la Serra de Tramuntana, en el término municipal de Banyalbufar. Desde la entrada de la finca hay que seguir el Itinerario Camí de les cases de Planícia y después de 815 metros encontraremos el inicio de nuestro itinerario, que nos conducirá a ver la fuente de s'Obi para volver al camino que lleva hasta las casas.

Etapas

Paseando por el encinar, pocos metros después de empezar nuestro itinerario entramos en un encinar. Los bosques de encinas (Quercus ilex) limitan el paso de la luz y por eso, el ambiente en su interior es más fresco. Sin embargo, a lo largo del itinerario podremos ver algunas especies propias del encinar como son el arrayán morisco (Ruscus aculeatus) con sus conocidos frutos redondos de color rojo intenso y el característico pan porcino (Cyclamen balearicum) inconfundible cuando está en flor y fácil de reconocer por sus hojas de color verde oscuro por el haz y rojizo por el envés.

A lo largo de casi todo nuestro recorrido se pueden ver paredes de piedra que sostienen la tierra en las laderas de pendientes elevadas, los bancales, que crean franjas aptas para el cultivo.

Los espacios abancalados son el rasgo de identidad de Banyalbufar y uno de los mejores ejemplos de ingeniería popular, testigo de miles de años de aprovechamiento agrícola del territorio. La dedicación predominante de los terrenos abancalados son los cultivos de arbolado de secano, algarrobos, almendros y los majestuosos olivos.

Estos muros de sostenimiento constituyen hoy en día un elemento patrimonial de primer orden. Tienen, además, un interesante valor naturalístico porque son el hábitat de numerosas especies vegetales y animales y contribuyen a conservar la diversidad del medio natural y la supervivencia de especies de reducida distribución.

Después de una subidita nos desviamos hacia la derecha y llegamos a la Font de s’Obi que brota entre las grietas de una roca. El agua es canalizada hasta un abrevadero, que da nombre a la fuente. Un “obi” es una gamella: "recipiente de piedra o de madera que sirve para dar de comer o para abrevar a los animales".

Hasta hace pocos años el ganado iba a beber a las gamellas. Ahora, que la ganadería ha sufrido en la Serra un proceso de decadencia se paran a beber diferentes animales.

Es fácil ver un pájaro grisáceo con el pecho y el vientre más pálidos. Es el papamoscas gris (Muscicapa striata). En verano se ve por todas partes, erguido en setos, ramas o paredes, observando. Ataca al vuelo los insectos que se ponen a su alcance (a menudo, moscas como indica su nombre) y vuelve a su posadero, emitiendo de vez en cuando un sonido parecido al de una ramita al romperse. En invierno suele verse el inconfundible petirrojo (Erithacus rubecula): verde terroso con el pecho rojo que utiliza como "semáforo" territorial. Y el verderón (Carduelis chloris) de color verde oscuro, con manchas amarillas a los lados de la cola y en las alas en el macho y de colores más apagados en la hembra.

Nuestros mamíferos son más esquivos y difíciles de ver. Pero sabemos que también se detienen a beber en la gamella como la marta (Martes martes), la gineta (Genetta genetta) y la comadreja (Mustela nivalis).

Junto a la fuente podemos ver la casita hecha de piedra en seco. La construcción de piedra en seco es un tipo de técnica constructiva, generalmente rural y vinculada a las explotaciones agrícolas o ganaderas. Con ella se consigue despedregar el terreno para mejorar el cultivo y se aprovecha la presencia de piedra abundante para hacer construcciones (sin nigún tipo de argamasa) y crear infraestructuras. Por ello, alrededor de las explotaciones agrícolas se construyeron un gran número de construcciones auxiliares, hoy de gran interés etnológico y constructivo, como porches, pozos o eras.

La caseta de la Font de s’Obi es un ejemplo de este tipo de construcciones ligadas a las actividades agrarias. Estaba básicamente destinada a los hombres que hacían los portillos de los bancales. Tiene una cisterna. Un poco más adelante en el camino encontraremos los restos de una construcción que corresponde a los cimientos de la caseta del diezmo, donde se prensaba la aceituna destinada a pagar este impuesto, que suponía una décima parte de la cosecha.

Entre las plantas que podemos destacar de este itinerario está el palmito (Chamaerops humilis), la única palmera autóctona de nuestra flora. En la Serra de Tramuntana presenta una distribución errática. La encontramos en los extremos meridional y septentrional de la Serra y escasea en el centro. Sus hojas palmeadas han sido utilizadas para hacer escobas, sombreros, capachos, aventadores, cestas...

El trenzado de las hojas de palmito, una vez secas y azufradas para que sean más flexibles, y cosidos unos a otros hasta dar forma a los objetos, se conoce en el idioma local como llatra

Actualmente, el palmito es una especie protegida incluida en el Catálogo Balear de Especies Amenazadas y de Especial Protección, y por su recolección con fines comerciales es necesaria autorización de la Consejería de Agricultura, Medio Ambiente y Territorio.

Después de la Font de s’Obi, la vegetación cambia completamente. Ahora paseamos por una zona de cultivos abandonados. A partir del boom turístico de la década de los sesenta, se abandonaron progresivamente las actividades agrarias y el mantenimiento de las construcciones asociadas (bancales, casetas, caminos...).

Este abandono de los cultivos ha hecho que los bancales hayan sido colonizados por el pinar. Los pinares son ambientes muy luminosos, y cuentan con estratos arbustivos de no más de dos metros de altura. Los pinos pueden llegar a alturas de entre los ocho y quince metros.

En este itinerario encontraremos jara blanca (Cistus albidus), brezo (Erica multiflora), romero (Rosmarinus officinalis), aliaga (Calicotome spinosa)... es decir, arbustos de hoja pequeña y con flores más o menos grandes y con colores vivos. Estas especies típicamente mediterráneas están adaptadas a la sequía de verano y son polinizadas por abejas.

En las zonas más soleadas podemos distinguir algunas especies de orquídeas. Son una de las familias de plantas más apreciadas por su diversidad de formas y colores. Muchas son raras y escasas en nuestro territorio y por ello están protegidas.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Itinerario de l'aljub dels Cristians

Dificultad:Media
Distancia:2,9KM (ida y vuelta)
Duración:85 minutos
Requisitos:Se ha de realizar a pie
Recomendaciones:LLevar zapatos cómodos

Color:   

El itinerario de l’aljub dels Cristians transcurre por la finca pública de Planícia en el Paraje natural de la Serra de Tramuntana. Esta finca destaca tanto por sus valores naturales, especialmente por sus magníficos bosques de encinas, como por los elementos patrimoniales precisamente relacionados con el aprovechamiento del bosque y la actividad de los carboneros y caleros de antaño. Tenemos ejemplos de estos valores en este itinerario.

Etapas

El itinerario de l’aljub dels Cristians transcurre por la finca pública de Planícia en el Paraje natural de la Serra de Tramuntana. Esta finca destaca tanto por sus valores naturales, especialmente por sus magníficos bosques de encinas, como por los elementos patrimoniales precisamente relacionados con el aprovechamiento del bosque y la actividad de los carboneros y caleros de antaño. Tenemos ejemplos de estos valores en este itinerario.

Etapas
Iniciamos nuestro recorrido en el punto kilométrico 2,3 del Itinerario Camí de les cases de Planícia. Los primeros metros transcurren por un olivar ya invadido por pinar donde podemos ver a la izquierda unos grandes madroños. Las hojas grandes, dentadas y brillantes del madroño (Arbutus unedo) son difíciles de confundir. En otoño se dejan ver las flores blancas y sus frutos rojos, que son comestibles. Pero dicen que quien come muchos se puede empachar y tener dolor de cabeza. Poco después de estos madroños entramos en el encinar.

El Bosc Gran, como el resto de bosques de encina (Quercus ilex), es sombrío y húmedo. La falta de luz debajo de estos árboles condiciona las especies que pueden vivir debajo.

No es raro, paseando por el Bosc Gran, oír el canto del piquituerto (Loxia curvirostra), el "qui qui qui" del herrerillo común (Cyanistes caeruleus) o el "tu, tu, tu ..." monótono y potente del torcecuellos (Jynx torquilla).

Los encinares han sido tradicionalmente explotados para hacer carbón y pastoreados por los cerdos que comían las bellotas y los tubérculos de las plantas del sotobosque. Son comunidades que han sufrido una fuerte presión humana. En el Bosc Gran los vestigios de la explotación carbonera están bien patentes.

Seguimos por el interior del encinar y, al haber pasado por delante de un vestigio de horno de cal y de algunos hornos de pan, llegamos al Aljub dels Cristians. Es un depósito de piedra con una planta más o menos rectangular cubierta con una bóveda construida de piedra en seco (sin nigún tipo de argamasa). Recoge tanto el agua de escorrentía como la que mana de la Font des Bosc. Esta fuente, que surge unos metros más arriba del aljibe abastecía las casas mediante una canaleta.

Este aljibe es la muestra de una arquitectura funcional relacionada en su totalidad con la vida en el bosque y con su explotación. Servía tanto a los carboneros como a los cazadores de zorzales del Bosc Gran. El aspecto sobrio dado por la funcionalidad y el uso de la piedra como materia prima contribuye a la integración de estas construcciones en el paisaje.

Un poco después de pasar el Aljub dels Cristians podemos ver un antiguo coll de zorzales. La caza con filats (sistema tradicional de caza basado en el uso de redes atadas a cañas sostenidas por un cazador) es una de las formas de caza que perduran desde los tiempos de los romanos.

El cazador primero elige un lugar donde la distancia entre los árboles sea estrecha. Después levanta una pila de piedras planas para hacer de silla y cubre la zona de su espalda con ramas para no ser visto por el zorzal. Al amanecer, el cazador se sienta y alza dos cañas formando una "v" (de ahí la palabra coll que significa cuello) donde está sujeta una red y espera paciente la llegada del zorzal que ha ido a dormir al bosque. Una vez que el ave choca con la red, el cazador junta las cañas poniéndo una encima de la otra, por lo que, es bastante común que la caña de la derecha sea más ligera que la de la izquierda.

Esta modalidad aún está presente hoy en día en toda la Serra de Tramuntana entre los meses de octubre y marzo y hasta hace nada en los dominios de la mola de Planícia. Actualmente la finca es refugio de fauna.

¿Os habéis fijado en unos círculos planos de tierra rodeados de piedras? Son círculos de carboneras. El Bosc Gran de Planícia es uno de los encinares donde se encuentra una mayor concentración de estas bases empedradas y de barracas de carbonero. Aunque parece imposible elaborar un censo, algunos autores hablan de más de ciento cincuenta círculos, con sus barracas y varios hornos de pan. Fue uno de los últimos lugares de Mallorca donde se obtuvo carbón vegetal. En la última carbonera que podemos ver casi al final de nuestro recorrido se pueden discernir aún restos de carbón.

¿Y quien hacía estas carboneras? Se les conoce con el nombre de carboneros o sitgers, personajes clásicos de nuestra ruralía de antaño, cuyo oficio alcanzó gran importancia, cuando no se conocía todavía ni el gas ni mucho menos la electricidad.

El carbonero elaboraba el carbón vegetal en plena montaña, rica de encinas, donde se pasaba los largos meses del verano.

La vida del carbonero era dura y llena de privaciones. Empezaban por Pascua y volvían por San Mateo y en todo este tiempo sólo bajaban al pueblo algún domingo. Una de las primeras tareas era la de elegir el ranxo (pequeña área del bosque en la que el carbonero tenia su barraca, cortaba la leña y hacía el carbón), que solía ser un claro de un encinar o al menos cerca de él, para tener a mano la leña necesaria.

Otra tarea era la de levantar la cabaña, para vivir con su familia. Los bajos eran de piedras y los altos estaban cubiertos de ramas, que se recubrían con carrizo bien apretado, para que no entrara el agua si se ponía a llover. La puerta era un haz de leña, que las noches se colocaba a la entrada para que ningún animal pudiera entrar.

A la hora de comer, la olla del guisado siempre quedaba bien limpia. Sopas o fideos, tortas o cocarrois si tenían un poco de verdura, además del queso y alguna vez un poco de sobrasada eran las viandas de la familia del carbonero.

¿Habéis visto unas construcciones cilíndricas de piedra que se hunden en la tierra? No hay duda de que se trata de hornos de cal, donde los caleros trabajaban duramente para convertir la piedra caliza, que se tenía que cocer al fuego, en cal viva, que servía entre otros usos, para blanquear las casas.

Dentro de los bosques de Planícia se conservan hasta siete hornos de cal, algunos con nombre propio como el Forn des Pinaret y el Forn de sa Barrereta.

La cal, la solían vender los carboneros, y no debía ser un gran negocio si el dicho popular es cierto: "Quien hace cal, va descalzo".

A lo largo del camino de regreso encontramos otros vestigios de la vida de antaño en la montaña.

 
 
 
 
 
 
 
 

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí des Ribassos

Dificultad:Baja
Distancia:(Català) 2 km (només anada)
Duración:(Català) 1h
Requisitos:(Català) S'ha de realitzar a peu
Recomendaciones:(Català) Sabates còmodes

Color:   

De Deià a Cala de Deià, "Sa Cala" para sus habitantes, caminando en medio de ribazos abruptos, nos encontramos con olivos centenarios, el rumor del agua del Torrent Major, descubrimos la arquitectura y el encanto de un pueblo de la Serra. Para hacer este itinerario partiremos del refugio de Can Boi en el pueblo de Deià. Seguiremos el camino que sale hacia la derecha, y unos pocos metros más adelante encontraremos el Camí dels Ribassos incluido en el Paraje natural de la Serra de Tramuntana, que nos conducirá sin pérdida a Cala de Deià.

Etapas

El punto de partida de nuestro itinerario es el pueblo de Deià. Es uno de los municipios más pequeños y de mayor belleza de la Serra de Tramuntana. Las condiciones naturales del terreno, la fuerte inclinación -que parte del Teix y llega hasta la cala- y la abundancia de agua han configurado un paisaje muy particular donde los bancales han permitido hacer de la montaña un lugar habitable y cultivable.

Un paseo por el casco urbano revela uno de los aspectos más interesantes de este pueblo: la arquitectura tradicional. La piedra es la base fundamental de las construcciones de Deià: fachadas, portales, ventanas, calles empedradas o alguna acequia descubierta, son algunos ejemplos.

El pueblo se ha convertido en uno de los mayores atractivos turísticos de Mallorca. A diferencia de lo que ha sucedido en la mayoría de las zonas turísticas de las Islas Baleares, aquí se ha creado una hostelería de lujo sin estridencias. Y lejos de suponer un desequilibrio en las costumbres tradicionales, este turismo se adapta a la vida social de la localidad y participa activamente.

En Deià, por donde corre un torrente o hay una fuente que mana todo el año, podemos ver pilas colectivas, los lavaderos (o "llavadors" para los deyareses), donde se hacía y aún se hace, la colada cada semana o cada quince días, cuando se cambiaban las sábanas de las camas.

Antiguamente, allí arremangadas hasta los codos y ceñidas con un ancho delantal, nuestras lavanderas formaban grupos y, mientras daban puño a la ropa, cantaban, reían y conversaban sobre las últimas noticias del pueblo.

En la calle llamada Carrer des Clot, que nos lleva hacia el refugio de Can Boi, a mano derecha podemos ver un ejemplo de estos lavaderos.

El pueblo de Deià, en los últimos años, ha sido fuente de inspiración de pintores, poetas, novelistas, músicos ...

Una vez realizada la visita al pueblo de Deià os tenéis que dirigir hacia el refugio de Can Boi desde donde empieza la bajada hacia la cala.

En el primer tramo del camino, todavía caminando por el pueblo de Deià, entre las juntas de piedras de los bancales, podemos encontrar especies de plantas diferentes, como el abundante polipodio Polypodium cambricum) o la hiedra (Hedera helix).

El culantrillo de pozo [Adiantum capillus-veneris) es un pequeño helecho que busca los lugares más sombríos y húmedos para vivir. Así que no es extraño localizarla en las proximidades de las canaletas y fuentes.

A nuestra derecha discurre el Torrent Major, lleno de abundantes especies propias de los ambientes húmedos, como las cañas (Arundo donax) y las zarzas (Rubus ulmifolius) que forman bardales impenetrables.

También en la zona del torrente, podremos ver, en primavera o en invierno, las flores de color azul suave de la vincapervinca (Vinca difformis).

Más abajo, después de pasar una escalera de madera, saliendo de la zona de los huertos, el ambiente ya es mucho más seco. Aquí abundan el fenazo (Brachypodium spp.), la Rubia peregrina y las espárragueras silvestres (Asparagus acutifolius) acompañadas de carrizo bajo la sombra de acebuches (Olea europaea var. sylvestris) y algarrobos (Ceratonia siliqua).

El color rojizo de la lechetrezna arbustiva (Euphorbia dendroides) es inconfundible durante los meses de mayo y junio, poco antes de que pierda las hojas para pasar los meses más cálidos.

Finalmente, en la cala, muchas veces se ven acumulaciones de hojas de Posidonia oceanica planta superior popularmente llamada "alga", que cubren y protegen la arena y los guijarros de vientos y tormentas.

Es el punto de llegada de nuestro itinerario. Es la mayor cala del municipio de Deià y una de las principales de la Serra de Tramuntana. Está situada entre las puntas de Deià y Son Beltran, y sirve de desembocadura del Torrent Major de Deià. Es básicamente una cala de cantos rodados, pero hay algunos tramos de arena.

Aparece documentada por primera vez en el mapa del Cardenal Despuig (1.785). Sirvió tradicionalmente de refugio para los barcos de pesca, de hecho hay unas casas de pescadores características (hoy sin habitar) y toda una estructura de varaderos. Los pescadores que vivieron también cultivaron la vid y las hortalizas en los bancales de los alrededores, así como la ganadería ovina y caprina.

Actualmente los varaderos son aún utilizados por los pescadores aficionados, aunque una tormenta estropeó unos cuantos que esperan ser reparados. Hay algún restaurante donde se puede disfrutar de buena cocina a orillas del mar.

Las calas y rincones escondidos de Deià, sirvieron, como la mayoría de los pueblos costeros de Mallorca, para llevar a cabo una de las actividades más lucrativas y arriesgadas: el contrabando.

Era un delito "bien considerado" entre los habitantes. Surgió como respuesta a un régimen fiscal asfixiante, a la carestía de medios, así como de un medio rural empobrecido. Se beneficiaba de los fáciles accesos a una costa llena de calas y rincones escondidos. Fue entendido como "negocio familiar" y de capital importancia en la economía mallorquina durante mucho tiempo.

Tánger era el principal proveedor. Al principio se trataba del tradicional tabaco, pero en la posguerra se pasó a denominar "contrabando del hambre": harina, azúcar, y toda clase de cereales. No es de extrañar que la figura del contrabandista se convirtiera en un personaje mítico de la cultura popular e inspire mucha literatura y muchas leyendas.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de la cometa des Morts

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 3.6 km (itinerari circular)
Duración:(Català) 1.5 h
Requisitos:(Català) Es necessari dur una llanterna per entrar a la cova
Recomendaciones:(Català) Cal anar amb molta precaució per baixar a la cova

Color:   

Etapas

(Català)

Començam el nostre itinerari al monestir de Lluc, centre espiritual de l'illa de Mallorca. Es localitza al terme d'Escorca, al cor del Paratge natural de la Serra de Tramuntana, a una altura de 4 70 m i protegit per les principals elevacions de la muntanya mallorquina: el puig major de Massanella (1.367 m), el puigTomir (1.102 m) i el puig Roig (1.002 m), entre d'altres.

Lluc és el punt de partida de nombrosos itineraris i rutes excursionistes. Aquesta vall, atapeïda per un frondós alzinar, és un indret gairebé màgic. Etimològicament el topònim de Lluc prové del llatí lucus, "bosc sagrat". Aquest significat ens suggereix un culte primitiu a qualque deïtat pagana per part dels primers pobladors de Lluc, dels quals en romanen, entorn del santuari, abundants deixalles i despulles prehistòriques entre les quals destaquen les localitzades a la cometa des Morts.

Caminam sota les porxades del santuari de Lluc fins que trobam un portal per el que passam. Seguim el camí asfaltat a devora el torrent. Uns metres més endavant ens desviam cap a l'esquerra fins que arribam al camp de futbol que travessam. Des d'aquí veim un pontet de fusta sobre el torrent de Lluc, el passam i ens aturam a contemplar el puig de ses Monges, topònim que fa referència a les formes càrstiques que sobresurten del bosc. El camí ens conduirà en ascens per dins d'un laberint rocós envoltat per un bosc ombrívol de frondoses alzines (Quercus ilex). Dins aquest alzinar no hi pot faltar en primavera la flor blanca amb pètals entorcillats del pa porcí (Cyclamen balearicum). A més podrem admirar alguns aladerns de fulla ampla (Phyllirea latifolia).

El terme carst prové del vocable kras, en alemany Karst, nom de la regió que s'esté des del sudoest d' Eslovènia fins al nordest d'Itàlia, i on per primera vegada s'estudiaren i definiren les formes característiques de les roques calcàrees esculpides per l'acció de l'aigua de pluja. Per extensió, carst o regió càrstica s'utilitza per anomenar un terreny de roques constituides principalment per carbonat de calci, que es dissol lentament per l'acció de l'aigua, de manera que configura un paisatge caracteristic tant en la superfície (formes exocàrstiques) com a l'interior (formes endocàrstiques). Ua gran part de la Serra de Tramuntana està formada per unitats plegades i dispostes en forma d'escates superposades, composades per materials calcaris i margo-calcaris, pel que poden ser alterades pels processos de carstificació.

Les quatre morfologias exocàrstiques principals que trobam a la Serra són: les depressions càrstiques grosses, les petites - anomenades dolines-, els canons càrstics (com per exemple, el torrent de Pareis i el gorg Blau) i els rellars o esquetjars, que són els més abundants, amb roques que presenten acanaladures d'aspecte cincellat, estries, tubs, perforacions, concavitats, etc. Per altra banda, amb la Serra de Tramuntana hi ha dues morfologies endocàrstiques característiques: els avencs i les coves. Els avencs es troben a la part superior del massís calcari i drenen les aigues que arribaran al subsòl en sentit vertical. Les coves es poden ubicar també a la part superior del massís calcari o a la zona freàtica, on s'acumula l'aigua del subsòl, que tendeix a drenar horitzontalment per l'interior del sistema càrstic fins que surt a l'exterior per les fonts.

Poc abans d'arribar a un rotlo de sitja, just a la dreta un petit cartell ens indica "Es Camell", una singular formació rocosa que trobarem a uns dos minuts del punt on ens trobam.

Aquesta roca amb una suggerent forma de camell, o dromedari, o tortuga -tot depèn de la imaginació de cadascun-, no ha estat modelat per cap escultor. Ha estat l'aigua, la que s'ha encarregat d'erosionar la roca. L'explicació és la següent: el diòxid de carboni present a l'atmosfera es combina amb l'aigua de pluja formant aigua lleugerament àcida pel seu contingut en àcid carbònic que quan cau a damunt les roques carbonatades, transforma els carbonats en bicarbonats, que són més solubles i, per tant, transportables. Cada vegada que plou l'aigua dissol part de la Serra en un procés lent però sense pauses.

Les formacions rocalloses que configuren el paisatge dels voltants són estructures que inicialment foren modelades per l'aigua de pluja, quan el massís càrstic estava cobert pel sòl. Quan es va perdre aquesta capa per processos d'erosió les roques quedaren exposades i els agents atmosfèrics els tornaren a retocar d'acord al clima variable que ha experimentat Mallorca en el recent passat geològic, generant estries, canaladures, concavitats, etc.

A pocs metres des Camell hi ha un mirador sobre les muntanyes de Lluc, que també val la pena de visitar per contemplar la vall de Josafat, que va des de Son Amer fins a ca s'Amitger.

Tornam enrere fins al punt on ens havíem desviat per seguir el nostre camí i tot d'una veureu un rotlo de sitja de carboner. És testimoni de l'antic aprofitament tradicional del bosc. Durant molts d'anys, les sitges foren utilitzades per obtenir carbó a partir de la fusta de l'alzina.

A uns cinc minuts de l'esmentat rotlo arribarem a una bifurcació: el camí de l'esquerra ens conduiria as Pixarells, mentre que el de la dreta, que serà el que seguirem, ens conduirà fins a la cometa des Morts. Passarem per sota d'un pi (Pinus halepensis) amb una malformació d'origen desconegut, que popularment s'anomena "empelt de bruixa" o "escopinada de gegant". Les fulles es troben molt apinyades i prenen en conjunt una forma esfèrica que serveix com a niu per espècies com el mussol banyut (Asio otus).

El camí baixa lleugerament per replanar-se en arribar a una vall anomenada cometa dels Morts, que geològicament correspon a una dolina. Les dolines són depressions en forma d'embut ovalat o circular típiques de les àrees càrstiques i produïdes per la dissolució superficial del massissos càrstics o per l'esbucament del sostre d'una cavitat. Aquesta vall amaga moltes coves naturals prehistòriques. El topònim "des Morts" fa referència a les restes d'enterraments de l'època talaiòtica que es descobriren en l'interior d'una de les coves que es troba a la part baixa de la vall.

Fa anys aquesta dolina fou aprofitada pel conreu d'oliverar. Avui en dia, el seu abandonament ha donat pas al desenvolupament del pinar (Pinus halepensis), més obert i assolellat que l'alzinar, que permet el creixement d'exemplars d'olivella o escanyacabres (Cneorum tricoccon), xiprells (Erica multiflora), llentiscleres (Pistacia lentiscus), de l'omnipresent estepa llimonenca (Cistus monspeliensis) entremig de gran quantitat de càrritx (Ampelodesmos mauritanica). Aquestes plantes ofereixen als aucells un proveïment abundós de fruits, llavors i insectes.

Per trobar lla cova de la cometa des Morts hem de seguir els senyals que ens duen per un caminoi que s'endinsa a l'alzinar i que ens condueix a la seva entrada.

Aquesta cova era coneguda des del segle XVIII i fou excavada en 1945 i 1948 pel pare Cristòfol Veny. En ella s'hi trobaren dues fases d'enterrament. La primera es va localitzar a la cambra final, i corresponia a l'edat del bronze. La segona, restes d'inhumacions en calç, es varen localitzar a la part central de la cova i corresponien a l'edat del ferro. Actualment les restes que es varen descobrir estan exposades al Museu del Santuari de Lluc i al Museu de Mallorca.

Per continuar el nostre itinerari, tomarem al camí que hem deixat momentàniament. El camí fa alguns revolts per arribar a la carretera. Seguim cap a la dreta i una cinquantena de metres més endavant veurem un camí ample que baixa per l'antic camí Vell de Pollença a Lluc. Seguirem aquest camí, el qual ens conduirà de tornada fins al camp de futbol on s'acaba el recorregut d'aquest itinerari.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Volta a sa Moleta de Binifaldó

Dificultad:Baja
Distancia:9.185 m (itinerario circular)
Duración:3 h
Requisitos:El itinerario debe realizarse a pie.
Temática:En el itinerario de la vuelta a la Moleta de Binifaldó seguiremos el camino real, disfrutaremos de impresionantes paisajes cársticos; recordaremos los trabajos de nuestros abuelos en el bosque al lado de hornos de cal, rotlos de sitja (bases empedradas circulares utilizadas para hacer carbón) y barracas de carbonero. También veremos un bosque de encinas y pinos.

Color:   

Etapas

Paseamos por debajo de los porches del Santuario de Lluc hasta que pasamos bajo el arco de un portal. Seguimos por un camino asfaltado paralelo al torrente. Unos pocos metros más adelante nos desviamos hacia la izquierda hasta llegar al campo de fútbol. Dejamos a la izquierda un puente de madera y seguimos por el antiguo camino real que unía Lluc con Pollença.

Camino del rey o camino real era el nombre que se daba a la vía de comunicación principal en la época medieval. La primera referencia documental sobre este camino de Lluc a Pollença data del año 1337. Aparece en las actas de la orden militar del Temple. En 1914 este camino de herradura fue sustituido por un camino de carro.

¿Qué diferencia hay entre un camino de herradura y un camino de carro? Los caminos de herradura también se llamaban camins de tres pams (palmos), haciendo alusión a su anchura: unos 60 cm. Estos caminos permitían el paso de personas y animales de tiro con la carga en la espalda. Los caminos de carro son más amplios y miden de 2,5 a 3 metros de ancho. Como su nombre indica, permitían el paso de los carros.

Salimos a la carretera Ma – 10 (Andratx-Pollença) y vamos hacia la izquierda durante 120 metros hasta encontrar un camino asfaltado con los carteles de bienvenida a las fincas públicas de Menut y Binifaldó. Poco antes de llegar a las casas de Menut, a la izquierda del camino, vemos un horno de cal restaurado recientemente.

La obtención de cal mediante el procedimiento de cocción de la piedra caliza es una técnica muy antigua. Se sabe que los romanos ya usaban hornos de cal para realizar este proceso. La cal líquida se ha utilizado desde antiguo para blanquear las paredes de las casas, en la construcción y también para usos terapéuticos e higiénicos.

La localización del horno de cal venía determinada por la proximidad de las materias primas: piedra caliza y leña. Después de diez a doce días de quemar constantemente, las piedras se convertían en cal. El trabajo de calero era duro, pesado y también peligroso.

Avanzamos unos metros y nos desviamos del camino asfaltado para poder ver las casas de Menut. Se estructuran alrededor de un patio de una torre de defensa, catalogada como Bien de Interés Cultural. En los siglos XV y XVI, el miedo a los ataques piratas hizo que en algunas fincas se construyeran torres para protegerse de las posibles incursiones enemigas. Esta torre, que probablemente data del año 1599, es de planta casi cuadrada (6,40 x 6,30 m) y con muros inclinados en la parte baja.

Uno de los edificios de las casas es actualmente el emplazamiento de un banco de semillas de planta autóctona. También hay un vivero forestal que se dedica a la producción de plantas destinadas a repoblaciones.

Volvemos a la carretera y nos dirigimos hacia las casas de Binifaldó. A partir de ahora, el camino va ganando desnivel en un paisaje kárstico con encinas (Quercus ilex), bajo las cuales encontramos algunas matas (Pistacia lentiscus) y sobre todo, jara de Montpellier (Cistus monspeliensis), fácil de identificar porque las hojas son muy alargadas, tienen glándulas que le dan un aroma característico y hacen que se adhieran a los dedos.

Continuamos hasta encontrar unos álamos (Populus alba), altísimos, que nos indican la llegada a las casas de Binifaldó.

La finca de Binifaldó, situada al pie del Puig Tomir, rodeada de viejas y frondosas encinas por un lado y campos de cultivo por otro, es hoy un Centro de Educación Ambiental.

El topónimo Binifaldó marca claramente la existencia de una antigua alquería islámica, si nos referimos al prefijo bini-. Su etimología sería del árabe Beni Haldun, “hijos de Haldun”. En el reparto de la isla de Mallorca, tras la conquista de Jaume I, correspondió a la Orden del Temple. Desde el siglo XV la propiedad pasó por distintas manos, hasta que fue dada, en el año 1682, al Santuario de Lluc. Como la finca de Menut, Binifaldó pasó al Estado por expropiación en 1897. Actualmente es gestionada por el Gobierno de las Islas Baleares.

Seguimos por el camino asfaltado hasta llegar al Coll des Pedregaret, donde encontramos una pared seca que delimita los terrenos de dos fincas. Saltamos la pared y seguimos a la derecha hacia Lluc por un sendero señalizado.

A partir de ahora y durante un buen tramo, seguiremos un sendero llamado Camí des Porxo, que atraviesa Es Bosc Gran, de pinos y encinas. Se pueden ver barracas y rotlos de sitja (bases empedradas de forma círcular para facilitar la combustión de leña donde se hacía el carbón vegetal).

La mejor manera de explicaros cómo era el trabajo de un carbonero es usando sus propias palabras: “Nunca hemos sido ricos ni hemos tenido tierras. El trozo de bosque donde trabajábamos no era nuestro. Hablábamos con el dueño para elegirlo, alquilábamos tres o cuatro “quarteradas” (es una medida agraria equivalente a 7.103 m2) y buscábamos el mejor lugar para hacer la carbonera. Una carbonera es un montón de trozos de leña que poco a poco se transforman en carbón. Pocas veces bajábamos al pueblo. Las provisiones nos las traían los porteadores cuando venían a buscar el carbón [...]. La cocción duraba una semana o diez días. Durante este tiempo nuestra vigilancia era muy estricta. Un despiste y se podía quemar toda la leña. Esto, nos obligaba a una presencia constante en el lugar del trabajo. Empezábamos por San José, en primavera; continuábamos durante el verano y acabábamos por San Mateo. Así aprovechábamos el buen tiempo, llovía poco y no hacía frío.” (Terraza B, de Diago J: Sitges i carboners. Consejería de Educación, Cultura y Universiadades)

Seguimos el sendero y pasamos por al lado de los restos de un porche, que era utilizado como resguardo para los cerdos que se criaban al aire libre. Pronto nos cruzaremos con un camino ancho que debemos seguir hacia la derecha en sentido de subida hasta el Coll des Bosc Gran, desde donde disfrutaremos de una magnífica vista del puig Tomir.

Fijaos en un arbusto de hojas puntiagudas agrupadas de tres en tres: es el enebro (Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus), muy preciado en medicina.

El arbusto endémico conocido en Baleares como llampúdol bord (Rhamnus ludovici-salvatoris), dedica su nombre científico al archiduque Luis Salvador. Lo reconoceremos fácilmente porque sus hojas, con el margen dentado, son verde oscuro por el haz y verde claro por el envés.

Otro endemismo emblemático de la Serra es la estepa joana, nombre con el que en Baleares se conoce al Hypericum balearicum. Tiene el margen de las hojas ondulado y, durante la primavera, las flores grandes de color amarillo destacan sobre el verde oscuro de la planta.

Seguro que si paseamos a principios de verano nos pararemos junto a las preciosas flores blancas del mirto (Myrtus communis), arbusto asociado a muchas tradiciones y costumbres. Tiene las hojas brillantes dispuestas por parejas y sus frutos, los murtones, son comestibles.

Seguimos siempre las indicaciones del sendero de gran recorrido GR-221 que nos devolverán hasta Lluc pasando por la ermita y el refugio de Son Amer.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Puig de Galatzó per Son Fortuny

Dificultad:Media/Alta
Distancia:9,9 km (ida y vuelta)
Duración:6 h
Requisitos:Se debe realizar a pie
Recomendaciones:Calzado cómodo. El recorrido tiene pendiente pronunciada en algunos tramos.
Temática:El Puig de Galatzó con sus 1.026 m de altura es visible desde muchos puntos de la isla. Este itinerario recorre una de sus vertientes y da la vuelta por la otra hasta llegar a la cima. Los paisajes que descubriremos nos hablan de historias muy diferentes: unas de leyenda, como la del Comte Mal y otras de aventuras, como la del astrónomo Francesc Aragó, testimonio de un tiempo en el que ser científico era una ocupación de riesgo.

Color:   

Etapas

El recorrido transcurre por el término municipal de Estellencs y empieza en la entrada de la finca pública de Son Fortuny (km 97 de Ma-10), propiedad del Consell de Mallorca desde el año 1981. La pista forestal inicia un ascenso con fuerte pendiente y curvas continuas.

Son Fortuny era una gran finca de montaña que se extendía por toda la vertiente norte del Puig de Galatzó. La finca pública de Son Fortuny incluye 280 ha de la antigua propiedad (possessió), en aquel tiempo la más grande de dicho término municipal. Las casas están en la zona privada de la antigua finca.

Al cabo de unos 20 minutos de ascenso, llegamos a un rellano donde hay un depósito de agua para la lucha contra los incendios forestales. El camino que dejamos a la derecha llega hasta el refugio de la Coma d’en Vidal. Nosotros tomaremos el de la izquierda, que nos llevará hasta la Boal de Ses Serveres.

Enseguida nos encontramos en el área recreativa de Son Fortuny. En este claro, también podemos ver restos que ponen en evidencia el aprovechamiento que se hacía del bosque, como son un rotlo de sitja (base empedrada circular para hacer carbón) y una barraca de carbonero.

Seguimos por la pista forestal que nos llevará hasta el refugio de la Boal de ses Serveres. El nombre de boal parece ser que hace referencia a la construcción adosada al refugio que se utilizaba como establo para el rebaño bovino y que actualmente está derruida.

Después de una subida suave, en pocos metros nos quedará a mano izquierda el mirador de la Boal de ses Serveres. El camino a partir de aquí está un poco invadido por el carrizo (Ampelodesmos mauritanica) y al cabo de unos metros se convertirá en un sendero de montaña que transcurre pegado al peñal. No nos será muy difícil seguir los hitos de madera entre el carrizo, aunque hay que tener cuidado para no resbalar al pisar las hojas.

A los 15 minutos llegamos a un rotlo de sitja que se encuentra casi colgado en el vacío. Es un buen lugar para pensar en cómo vivían los hombres y mujeres que trabajaban en los bosques de Tramuntana. Disfrutaremos también de una buena panorámica del municipio de Estellencs.

Después de una hora caminando en la que habremos dejado atrás encinas y pinos, llegamos al Pas de na Sabatera. Para llegar a la cima nos queda media hora, sólo tenemos que seguir los hitos. Aquí, si el día nos acompaña, tenemos una vista impresionante: al N, el pueblo de Estellencs y el mar; al NE, la mola de Planícia (920 m); al E, el valle de Superna, la mola del Ram (820 m) y los pueblos de Puigpunyent y Galilea; al SE, Palma; al S, el término de Calvià y Sa Mola del Port d’Andratx; al SO, la Moleta de s’Esclop (926 m); y al O, la Serra des Pinotells y la Moleta Rasa.

Aquí podemos pararnos un momento y fijarnos en cómo ha ido cambiando la vegetación a lo largo de todo el recorrido. En los primeros tramos pasamos del denso encinar al paisaje típico de la montaña mallorquina. En los tramos finales, entre octubre y febrero, podemos ver el azafrán silvestre (Crocus cambessedesii) florido que crece entre las grietas de las rocas.

En la cima del Puig de Galatzó encontramos una cruz metálica y un vértice geodésico. Los vértices geodésicos se utilizaban como puntos de referencia para medir distancias y ángulos y, así, representar la superficie de la Tierra. En la vecina Moleta de s’Esclop, vivió durante un año el astrónomo rosellonés Francesc Aragó, quien se dedicaba a estas tareas. El 2 de mayo de 1802 el Bureau des Longitudes, con sede en París, encargó a dos astrónomos, uno de ellos Aragó, la medición del meridiano de París. Aragó llegó a las Islas el mes de marzo de 1807 y comenzó a realizar las triangulaciones necesarias para medir exactamente las distancias entre las Islas y la Península y obtener así la latitud del arco del meridiano.

Aquella fue una época movida en Mallorca, ya que coincidió con el inicio de la guerra del Francés o de la Independencia Española (1808-1814). De repente, tras conocer la noticia del levantamiento, la presencia en la cima de S’Esclop de un francés que hacía señales con fuego y extraños instrumentos, resultó muy sospechosa. Enseguida fue acusado de espionaje.

Por suerte para Aragó, tenía un amigo marinero que subió a la montaña para avisarle de las intenciones de la turba. Ambos bajaron y Aragó, vestido de campesino y hablando mallorquín, no fue reconocido por la expedición que iba a capturarlo.

Sin embargo, no logró escapar de Mallorca, ya que al llegar a Palma fue encarcelado en el castillo de Bellver.

Uno de los señores de la finca Galatzó, el conde de Santa María de Formiguera, D. Ramón Burgués Zaforteza y Fuster, pasó a la historia como el Comte Mal.

Cuenta la leyenda que el conde no dudaba en hacer matar o torturar a sus enemigos. En S’Argolla y en el Coll d’en Debades hay una roca con agujeros, donde se dice que se clavaba una barra de hierro para atar a los enemigos y torturarlos hasta la muerte. Parece ser que a S’Argolla llevaban a los nobles, mientras que los de condición social más humilde los colgaban en el Coll d’en Debades, llamado así porque si los prisioneros pedían clemencia, lo hacían en vano.

“Cavando encontramos unas fosas, con huesos humanos y cal, uno aquí y otro allá, encontramos una hilera en la que había 10 ó 12 (…), era el cementerio de Galatzó, de las personas que mataba el Conde, que ordenaba matar” (Caminos y paisajes. Gaspar Valero i Martí)

Los dueños de Galatzó tenían dificultades en ocasiones para reclutar gente que quisiera trabajar en la finca por el miedo que tenían. Según la leyenda, el Comte Mal cabalga solo con su caballo verde por las montañas de Galatzó. Cuentan que en las noches de noviembre, cuando se oye soplar el viento y el ruido de los animales desde las montañas, se puede sentir la presencia del Comte Mal.

Parece ser que su padre quiso imponer el dominio feudal y jurisdiccional a los habitantes de Santa Margalida. Por dicho motivo, el conde heredó una situación complicada y debido a su carácter soberbio y a actuaciones desafortunadas se ganó el sobrenombre de Comte Mal. Acabó siendo desterrado del pueblo. Finalmente, el Comte se puso al servicio del rey y así pudo recuperar su prestigio y linaje.

Bajamos del Puig de Galatzó y volvemos por el mismo camino hasta el Pas de na Sabatera. De aquí, giraremos a la izquierda en dirección al Pas des Cossis, que nos llevará en unos 55 min de vuelta al área recreativa de Son Fortuny.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de la coma des Cairats

Dificultad:Baja
Distancia:4.1 km (sólo ida)
Duración:1 h
Requisitos:Se debe realizar a pie
Temática:Itinerario que nos permitirá ver una muestra de los numerosos elementos de elevado interés etnológico y cultural por los que destaca la finca pública de Son Moragues (Valldemossa).

El camino que atraviesa el bosque des Cairats, era antiguamente usado por carboneros, caleros y neveros que vivían y trabajaban en Son Moragues. El antiguo camino de carro partía de delante las casas de Son Gual y continuaba hasta la Font des Polls y la casa de neu (instalación para recolectar y almacenar nieve) de Son Moragues.

Color:   

Etapas

Son Moragues está situada en las estribaciones occidentales del Teix, donde encontramos el Puig des Caragolí, el Puig des Boixos y el Puig Gros, todos ellos de más de 900 metros. Actualmente forma parte del conjunto de fincas públicas de las Islas Baleares.

En 1979, Son Moragues pasa a titularidad pública, a manos del ICONA, que en 1984 la cedió al Gobierno autonómico.

En 1981, Son Moragues fue declarada monte de utilidad pública e incluida dentro del Catálogo de Montes del Estado. La finca fue protegida para garantizar la conservación de este ecosistema declarándola ANEI mediante el Decreto de encinares protegidos y fue incluida dentro del Paraje natural de la Serra de Tramuntana. La finca ha tenido un uso ganadero y cinegético tradicional hasta 2001 que fue declarado refugio de caza.

Actualmente la finca es una de las más visitadas por excursionistas de la Serra de Tramuntana y se han recuperado las actividades de educación ambiental para escolares. La finca dispone actualmente de un refugio situado a una hora y media de camino a pie.

Empezamos nuestro itinerario ante las casas de Son Gual en la calle de Hungría. Seguimos la calle que nos lleva hasta la parte alta del pueblo. Después de un algarrobo bien grande en medio de la calle encontramos una pista de tierra a la izquierda que nos lleva hasta la barrera de Son Moragues.

Diez minutos y ya estamos ante la barrera. La saltamos por los escalones de piedra situados a su derecha y entramos así en el encinar de la coma des Cairats. El ambiente que nos rodea es el típico de bosque de encinas (Quercus ilex) húmedo y sombrío.

Enseguida encontramos muestras de actividad humana. Antes del uso generalizado del gas y el petróleo, la fuente de energía que se utilizaba era el carbón. El carbón se obtiene de la combustión lenta y con poco oxígeno de la leña. El resultado es un producto ligero, con mucho poder calórico y que se conserva inalterable; era por tanto muy buena opción.

Los carboneros transformaban la leña en carbón en los bosques y después la bajaban a vender al pueblo. Arrendaban al señor de la possessió (al propietario de la finca agrícola) el ranxo o parcela de bosque de donde podrían sacar la leña y construir el rotlo de sitja. Nos referimos a las bases empedradas circulares donde se amontonaban los trozos de leña para quemar. Colocaban la base de piedras dejando canales por donde pudiera circular el aire suficiente para quemar la leña pero sin que se consumiera del todo.

La leña se colocaba siempre de la misma manera: los troncos más gruesos tumbados en medio y los troncos más delgados en posición vertical -cuanto más finos más en el borde iban-. Sobre la leña se ponían haces de carrizo o ramas de encina y a continuación una capa de tierra bien pisada para que no quedara ninguna respiradero. En el centro se dejaba un agujero, el ojo de la carbonera que hacía de chimenea, por donde se encendía y se alimentaba el fuego unas seis veces cada día para mantener los rescoldos.

Mientras la carbonera ardía no se podía dejar sin vigilancia, ya que si quemaba mal se podía quemar toda la leña o cocerse más de una parte que de otra. Por eso junto al ella, los carboneros construían sus cabañas. Eran construcciones muy sencillas de pared seca y techo de carrizo. La única apertura era la puerta que se orientaba hacia el rotlo para poder velar la carbonera. La cocción duraba entre una semana o diez días.

En la subida hacia la Font des Polls podemos ver tres hornos de cal. A menudo para completar los ingresos, los carboneros construían cerca de la carbonera un horno de cal. Sólo se necesitaba la presencia cercana de piedra caliza (piedra viva).

El horno se empezaba cavando un hoyo de forma circular, llamado olla, de unos dos metros de profundidad y unos seis de diámetro. Después se forraba el interior con piedras, tapando las juntas del interior con barro. La olla sobresalía del suelo como un muro grueso, llamado cintell, en el que se integraba una pasarela y una puerta para facilitar la carga del horno.

Las piedras para convertir en cal se iban colocando en el interior de la olla en círculos concéntricos, disminuyendo el diámetro hasta que quedaba una construcción parecida a un pan de higo. Como en las carboneras, también se dejaba un hueco en medio para hacer de chimenea.

El montón de piedras se tapaba con una capa de barro de cal que dejaba respiraderos para una mejor cocción. El horno se alimentaba con ramas de leña demasiado delgadas para hacer carbón a través de la chimenea y de una apertura que se dejaba en la parte inferior de la fachada del horno.

El fuego se debía mantener constante diez o doce días. Para hacer todo este trabajo eran necesarias de tres a seis personas.

El fuego transformaba la piedra viva (CaC03) en cal viva (CaO). La cal viva se mezclaba con agua obteniendo un material blanco que utilizaba para blanquear las paredes de las casas cada año.

Siguiendo por la pista y tras varios zigzags, podemos recuperar el aliento en el área recreativa de la Font des Polls.

La Font des Polls es una fuente de mina. El agua se canalizaba desde el manantial subterráneo, construyendo canales con la mínima pendiente necesaria para que pudiera salir con la fuerza de la gravedad.

Rodeando la fuente observamos varios chopos (Populus nigra) que dan nombre a la fuente. Los podemos encontrar también en manantiales, charcas, torrentes y otras fuentes de la Serra porque es un árbol exigente en demanda de agua.

Continuamos nuestro ascenso y, tras dejar una alberca a la izquierda, llegamos al antiguo porche de los neveros habilitado como refugio.

Unos metros más arriba del refugio se encuentra la casa de neu. Con este nombre se designa a una instalación similar a un pozo, con muros y bancales a su alrededor. Estos muros servían para hacer de tope y poder recolectar la nieve y el pozo para almacenarla.

Hasta hace relativamente poco tiempo, en Mallorca, la nieve fue un producto sumamente valorado. El hielo se utilizaba para conservar los alimentos y para hacer helado. ¡En aquel tiempo no había neveras!

Tras las primeras nevadas importantes, los neveros subían a los lugares donde se encontraban las cases de neu. Los neveros recogían la nieve acumulada en los bancales de los alrededores y la tiraban dentro del pozo a través de la puerta y de los cuatro ventanucos de los lados. Luego bajaban a prensar bien la nieve y la tapaban con carrizo, para que se conservase todo el verano. Después cortaban y transportaban con bestias las barras de hielo hasta los puntos de venta.

Aquí termina nuestro itinerario, volveremos a Valldemossa por el mismo camino.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Pujada al puig Tomir

Dificultad:Alta
Distancia:12.5 Km (ida y vuelta)
Duración:5 h
Recomendaciones:Hay que estar en buena forma física, ir bien calzado y llevar agua. Seguid siempre las señales. Si hay riesgo de niebla, no os aventuréis, ya que es muy fácil perder la orientación.
Temática:El ascenso al Puig Tomir está señalizado como“Es Puig Tomir”. Con la subida hasta los 1.103 metros del puig Tomir (Escorca) comprobaremos el relieve escarpado de nuestras montañas. Canchales, acantilados, vestigios de la época de recolección de nieve para hacer hielo, pequeños arbustos espinosos de forma almohadillada, buitres, halcones, magníficas vistas ..., hacen de esta ruta una de las más emblemáticas del Paraje natural de la Serra de Tramuntana.
Paisajística, flora y fauna

Color:   

Etapas

Llegada al Coll des Pedregaret: Paseamos por los porches del Santuario de Lluc hasta que encontramos un portal con un arco bajo el que pasamos. Empezamos nuestra ruta por el camino asfaltado con el torrente a mano izquierda. Unos pocos metros más adelante nos desviamos hacia la izquierda hasta llegar a un campo de fútbol. Dejamos a la izquierda un puentecito de madera y seguimos por el antiguo camino real, que unía Lluc con Pollença. Caminamos durante un rato hasta que salimos a la carretera Ma-10 (Andratx - Pollença) y con precaución vamos hacia la izquierda durante unos 120 metros hasta que encontramos los carteles de bienvenida de las fincas públicas de Menut y Binifaldó. Una vez dentro de la finca, recorremos el camino asfaltado entre encinas y rocallas, llegamos a a las casas de Menut, las dejamos a la derecha y continuamos hasta llegar al centro de educación ambiental de Binifaldó. Lo dejamos a mano izquierda y sin abandonar el camino, una vez pasadas dos curvas marcadas llegamos al collado llamado Coll des Pedregaret. Al acabar el asfalto giramos a la izquierda siguiendo un sendero que está señalizado.

Desde el Coll des Pedregaret hasta la cima El sendero bordea una pared con rejilla hasta que llega a un punto desde donde se ve un impresionante canchal. Entonces giramos hacia la derecha y ganamos rápidamente altitud por un camino que serpentea entre los últimos pinos y encinas.

Cuando el camino sale del bosque asciende con una fuerte pendiente y siempre con el canchal presente a la izquierda. La ruta lo atraviesa por su parte más alta. Tenemos que seguir siempre las marcas de pintura roja y los hitos de piedra, que nos conducirán a un collado donde se ha instalado un cable metálico que sirve como pasamanos y que nos facilitará el paso.

Seguimos el trazado de otro canchal estrecho y empinado. Llegamos a un lugar que parece cerrado por las rocas. La única alternativa es trepar por ellas con la ayuda de unas asas metálicas.

Después de este paso, seguimos la cresta y el recorrido marcado por los hitos de piedra nos conducirá hasta la cima.

Podemos comprobar como las condiciones climáticas cambian poco a poco desde la base hasta la cima del monte, donde las temperaturas son más bajas, nieva con frecuencia y los vientos pueden ser más fuertes. La vegetación refleja estos cambios. Las plantas de lugares secos y cálidos las encontramos en la base de las montañas, y las que son de ambientes fríos y húmedos están en las partes altas. De manera esquemática, en las montañas se pueden diferenciar tres pisos o comunidades que caracterizan esta heterogeneidad climática: el piso de los acebuches y pinares, el piso de los encinares y el piso culminal con formaciones almohadilladas espinosas típicas de las formaciones xeroacánticas. A medida que subimos, el bosque desaparece, dada la imposibilidad de constituir masas forestales densas en lugares con relieves abruptos, suelo escaso y fuertes vientos.

La subida es una buena ocasión para ver sobre el terreno la transición del pinar-encinar a la vegetación de alta montaña. Al salir del bosque, podemos oler el fuerte aroma de las hojas alargadas de una planta llamada popularmente brutònica (Teucrium asiaticum), que, a pesar de su nombre científico, es un endemismo de Mallorca y Menorca.

Y en otoño, entre las grietas de las rocas, veréis las flores blancas con líneas violáceas del azafrán silvestre (Crocus cambessedesii) también endémica de Mallorca y Menorca.

Si tenemos suerte, podremos admirar el vuelo del ave más emblemática de la Serra: el buitre negro (Aegypius monachus). Es el ave más grande de Europa, con una envergadura de dos metros y medio y un peso que puede llegar a los ocho kilogramos. Hace los nidos con ramas, encima de pinos, muy cerca del mar.

A principios de la década de los ochenta, la población de esta ave estaba constituida únicamente por poco más de una veintena de ejemplares. Uno de los motivos de la reducción del número de buitres es el uso del veneno en el campo para eliminar las alimañas. Esta es una práctica ilegal y muy peligrosa para la conservación de la fauna. Actualmente, el uso del veneno está tipificado como delito en el Código penal, y aún así se continua usando de manera ilegal. El veneno, una vez que está en el medio, entra en la cadena alimentaria y puede afectar al resto de especies. Para recuperar la población de buitres, se puso en marcha un plan de conservación y gracias a estos esfuerzos, la población mallorquina de buitres se ha incrementado notablemente. El buitre negro es todo un símbolo de la conservación de nuestra tierra.

Disfrutaremos de un auténtico espectáculo si conseguimos ver cómo un halcón peregrino (Falco peregrinus) caza un ave en vuelo lanzándose sobre la presa a una velocidad que puede alcanzar los 320 km /h.

En esta zona nidifica un pequeño halcón del tamaño de una paloma de color rojizo con las partes inferiores de color crema que vira hacia el oscuro: el cernícalo (Falco tinnunculus).

Por encima de los 1.100 metros, la comunidad vegetal que encontramos está formada por plantas bajas y diseminadas, con presencia de arbustos compactos que aprovechan todos los lugares donde es posible arraigar. La competencia por el espacio puede ser feroz, y sólo las plantas mejor adaptadas al viento, al frío del invierno, al calor, a los suelos pedregosos y la fuerte radiación del verano, podrán enraizar y sobrevivir. No es extraño que haya una proporción muy elevada de especies endémicas de las Baleares (que no encontraremos en ningún otro lugar del mundo) que han evolucionado a lo largo del tiempo y se han adaptado a las condiciones propias de nuestras montañas.

De este grupo de especies, podemos destacar dos con forma almohadillada espinosa que se conocen popularmente como coixinets de monja (almohadones de monja). Son el eixorba-rates blanc y el eixorba-rates negre (Teucrium marum subsp. occidentale y Astragalus balearicus). Estas dos especies son un ejemplo de convergencia evolutiva, es decir, se parecen externamente pero no son de la misma familia. Esta convergencia evolutiva hacia formas almohadilladas redondeadas espinosas hace que la planta esté más protegida de los vientos fuertes y de los herbívoros. Podemos comprobar como la zarzaparrilla cuando crece en las cimas (Smilax aspera subsp. balearica) también adopta esta forma redondeada.

Las dos especies vegetales almohadilladas espinosas se diferencian por las flores y por otras características: el eixorba-rates blanc (Teucrium marum) es una planta labiada, más blanquecina y las espinas que tiene son formaciones laterales de las ramitas. El eixorba-rates negre (Astragalus balearicus) es una planta leguminosa, tiene un color verde oscuro y las espinas son el eje central endurecido de las hojas.

Una vez en la cima, podemos llegar a las ruinas de las cases de neu (una instalación utilizada para recolectar y almacenar la nieve que después se comercializaba). El pozo es una sima natural a la que le han añadido las paredes de piedra sin argamasa. Aunque hoy día está recubierto de hiedra, es inevitable rememorar el esfuerzo infatigable de los antiguos neveros.

En un tiempo en que no había neveras, la población sacaba provecho de la nieve. Nuestros tatarabuelos aprendieron a guardarla cuidadosamente en los pozos de nieve para utilizarla en usos sanitarios y refrescarse durante los días calurosos de verano.

En el camino de regreso, seguimos a la inversa la misma ruta que hemos hecho durante la ascensión. ¡Hay que ir con cuidado al bajar por los tramos más empinados!

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de ses Basses de Mortitx

Dificultad:Baja
Distancia:11,3 km (ida y vuelta)
Duración:5 h
Requisitos:Hay que realizarlo a pie
Recomendaciones:Tenga en cuenta que durante la época de nidificación del buitre negro (de febrero a junio) sólo podremos llegar hasta el refugio de Lavanor.
Temática:Durante el camino hacia Ses Basses pasaremos por las viñas de Mortitx, por su extenso olivar y por un paisaje rocoso y abrupto donde tendremos la sensación de encontrarnos en un extremo del mundo, lejos del ajetreo y de la civilización. Todo ello, rodeados por la belleza salvaje de este lugar.

La finca pública de Mortitx es uno de los espacios más valiosos del Paraje natural de la Serra de Tramuntana. Esta finca (explotación agrícola) se encuentra en el extremo costero más oriental del municipio de Escorca.

Color:   

Etapas

Nuestra caminata comienza en la entrada de la Possessió de Mortitx, a la altura del km 10,9 de la carretera Ma-10 Andratx-Pollença. El camino nos queda a mano izquierda si venimos desde Lluc. Pasada una pista de tenis, giramos a la izquierda. En poco tiempo dejamos a la izquierda la bodega donde se elabora el vino de Mortitx.

Después de pasar junto las cepas de la variedad Cabernet Sauvignon, llegamos a una barrera con una escalera de madera, donde comienza la finca pública. Nos espera un camino largo, de subida, por pista. Pero animaros, porque la meta vale la pena.

Mirad a la izquierda. ¡Qué olivo! ¿Cuántos años pensáis que debe tener? ¡Muchos! Y es que desde muy antiguo Mortitx fue una posesión dedicada sobre todo al cultivo de olivos, principalmente de la variedad “empeltre”, traída de Aragón por el rey Jaume I tras la conquista. Como los esquejes no hacen raíces con facilidad, hay que injertarlos ("empeltar", en catalán) obligadamente. De ahí el nombre de “empeltre”.

Estos olivares forman una parte inestimable del paisaje de la Serra, que no hay que abandonar. Por eso, como podemos ver, se han empezado a recuperar.

Continuamos caminando y pasamos al lado de un embalse. Más arriba, hay otro. La construcción de presas en el torrente de s'Hort des Molí durante la década de los años setenta permitió crear estos dos embalses. Aunque se encuentran dentro de la finca pública, son de titularidad privada. Tienen un sistema de canalización para conducir las aguas hacia el Sementer Pla y hacia s'Hort des Cirerers (el huerto de cerezos).

Si miramos a lo lejos, a mano derecha nos queda s'Hort des Molí. A pesar del topónimo des Molí, no hay vestigios de ningún ingenio hidráulico de este tipo. Probablemente hubo un molino de agua, desaparecido hace mucho tiempo. Aquí se encuentra una variedad de cerezo llamada de "sarró", mucho más pequeña que la típica mallorquina y bastante más tardía. Al comer esta clase de cereza, el hueso queda bien limpio. En primavera es todo un espectáculo ver los cerezos en flor.

Pasados los embalses, la subida es un poco pronunciada y cualquier excusa puede ser buena para detenernos a descansar. Podemos levantar un rato la vista al cielo y, si vemos una rapaz que atraviesa el cielo con un vuelo rápido, directo, probablemente es el halcón peregrino o real (Falco peregrinus), que nidifica en los acantilados de Mortitx. Tiene muy buena vista, y por eso puede ver a sus presas, aves que captura al vuelo, a un kilómetro de distancia. Su vuelo es muy rápido: puede volar a una velocidad de crucero de unos 48 km/h, puede acelerar hasta 77 km/h en persecución horizontal, y en picado puede alcanzar los 320 km/h. Cuando llega a la presa, la golpea con las garras y la coge en el aire. Pero no caza ni la mitad de veces que lo intenta.

Durante el otoño, la caza de un halcón a una bandada de estorninos es espectacular; las aves se agrupan en una gran masa apretada que se mueve en el cielo. El halcón ataca la bandada pero esta hace un agujero y la rapaz pasa por en medio. Esto se repite una y otra vez, hasta que el halcón se cansa o un desgraciado estornino se separa del grupo protector y termina siendo su presa.

Tras esta subidita, pronto vemos un zona repoblada en la década de los años ochenta y noventa con pinos (Pinus halepensis) y encinas (Quercus ilex). Estamos cerca del refugio de Lavanor. Para llegar, hay que desviarnos hacia la derecha de nuestro itinerario. Esta casa refugio, de una sola planta rectangular y rodeada de olmos, está situada sobre el emplazamiento del antiguo cobertizo de Mortitx.

Volvemos al camino y pasamos junto a un álamo negro (Populus nigra) muy grande, con una cepa impresionante, cerca de la Font Blanca. Antiguamente, los álamos se sembraban al lado de una fuente porque desde lejos se pudiera ver que había un lugar donde refrescarse.

La finca de Mortitx, desde que fue adquirida en el año 1978, tiene un papel fundamental en el desarrollo de varios planes de recuperación de especies en situación demográfica desfavorable, como es el caso del buitre negro (Aegypius monachus). Por este motivo, de febrero a junio, cuando el buitre cría, acabaremos aquí el camino, para no molestarlo. Así se podrá seguir admirando su vuelo y su figura majestuosa y oscura, fácil de diferenciar de la de cualquier otro pájaro. Su singularidad lo convirtió en el símbolo de los movimientos de conservación de la naturaleza y en emblema de la Serra de Tramuntana.

Si no es época de nidificación (de julio a enero), seguimos adelante. A mano izquierda se distinguen los restos de un poblado, posiblemente talayótico, estudiado hace décadas por el padre Veny (del Santuario de Lluc), pero que nunca ha sido catalogado. Justo enfrente tenemos un buen mirador del Campet Rodó y, al fondo, la finca de Ariant.

Y volvemos a subir hasta llegar al pequeño Collet des Vent. ¡Qué paisaje! Contemplamos un entorno de roquedal erosionado, con caprichosas formas de lapiaz, calificado por algunos autores como un paisaje casi lunar. Este modelado cárstico ha dado lugar a numerosas cavidades que resultan ambientes muy ricos en endemismos, entre los que hay numerosos coleópteros.

La pista nos llevará rápidamente hacia la meta: el Sementer de ses Basses, una espectacular dolina. Se trata de una depresión producida por la disolución superficial de las rocas. Estas grandes hondonadas suelen aprovecharse para cultivo o, como en este caso, para sembrar pasto para un rebaño reducido de ovejas. En este lugar tan difícil de trabajar podemos percibir que la presencia del campesinado en la montaña, prácticamente ha desaparecido.

En esta pequeño llano de montaña, perdido entre los inmensos roquedales y carrizales, descubriremos un estanque extraordinario. Es una construcción excavada en el suelo, de paredes gruesas que sostienen una cubierta de piedra soportada desde hace siglos por una vieja cepa de acebuche que hace de jácena.

Y aquí, lejos del bullicio, lejos de la civilización, en un extremo del mundo, acabamos nuestro itinerario. Volveremos por el mismo camino.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí des Pixarells

Dificultad:Baja
Distancia:2.13 km (sólo ida)
Duración:1 h
Temática:Este itinerario nos permitirá conocer el entorno más cercano a Lluc y las fantásticas formaciones de la zona. El topónimo de Pixarells, que da nombre no sólo al camino, sino también a un mirador, una cueva, un área recreativa y una zona de acampada, tiene un origen metafórico. Después de lluvias intensas, a una pared rocosa del camino, el agua emana por unos agujeritos, formando los "pixarells".

Color:   

Etapas

Debemos partir del Santuari de Lluc y pasar bajo los porches para ir hacia el campo de fútbol. Avanzamos sobre una calle asfaltada y dejamos a nuestra izquierda la escolanía y el jardín botánico. Una vez en el campo de fútbol, debemos cruzarlo y a la izquierda encontraremos un puente de madera.

Tenemos que pasar y subir una pequeña pendiente entre las rocas modeladas por la acción del agua, bajo las copas de las encinas. Este primer tramo del itinerario coincide con el camino de la cometa des Morts.

Poco antes de llegar a unas carboneras, justo a la derecha, un pequeño cartel nos indica la dirección de una formación rocosa singular fruto de la erosión kárstica donde, dependiendo de la imaginación de cada uno, se puede ver un camello o una tortuga. Es bien recomendable desviarse para dedicar un rato a observar las diferentes tipologías de los surcos erosivos formados por la acción del agua.

En este primer tramo del paseo la especie de árbol que domina el paisaje es la encina (Quercus ilex). Su crecimiento lento forma una madera de gran dureza y resistencia que antiguamente se empleaba para hacer carbón, para hacer las ruedas de los carros o los brazos de los carruajes, las ruedas de las norias, la quilla de las barcas, las artesas dónde se amasaba el pan y la viga de las almazaras. La corteza de encina, rica en taninos, se empleaba tradicionalmente para adobar las pieles y teñir. Según Andrés de Laguna (médico humanista y botánico-farmacólogo del siglo XVI): "La corteza de las raíces de encina, cocida en agua hasta que se deshaga y aplicada a los cabellos toda la noche, los tiñe de negro".

Volvemos al camino hasta el punto donde nos hemos desviado para ir a ver es Camell y desde aquí continuamos subiendo hasta llegar a una bifurcación. Tenemos que tomar el camino de la izquierda (hacia la derecha nos dirigiríamos a la cometa des Morts). Salimos de la sombra del encinar, hacia un espacio más abierto, donde empezamos a ver lo que queda de los antiguos olivares.

Encontramos un mirador con dos bancos de piedra donde podemos hacer una parada para disfrutar de una excelente panorámica de Sa Terra de ses Olles, que seguramente recibe este nombre del hecho de haber tierra arcillosa y rojiza que se empleaba para hacer recipientes de barro. Desde aquí vemos un típico olivar de montaña, rodeado por el Puig Caragoler, Puig Roig, el Coll des Ases y, más a la derecha, el Puig Budell (originariamente Montagudell, es decir, monte puntiagudo).

Pasado el mirador, el camino baja un poco, entre pinos (Pinus halepensis) y carrizo (Ampelodesmos mauritanica) que ahora ocupan las tierras de un olivar ya abandonado, del que quedan aún los bancales.

Un poco más adelante, antes de que el camino comience a subir un poco, nos iremos fijando en las rocas de la derecha hasta ver una con marcas de humedad y donde crece una higuera. Si nos fijamos mejor en la pared, podemos ver que hay unos agujeros por los que sale agua cuando llueve: son los llamados Pixarells, que han dado lugar al topónimo. Bajo los pixarells hay un aljibe del que sale una pequeña canalización terminada en un grifo que vierte el agua en una pila pequeña. Le recomendamos que no beban de esta agua ya que no es potable.

Siguiendo el camino, pasamos por el lado de los restos de un antiguo porche que era utilizado por las recolectoras como almacén de oliva mientras duraba la cosecha. El resto del año servía de cobijo al ganado, sobre todo ovejas que pastaban por esa zona. Esta construcción no disponía de una cubierta fija de tejas, sino que se hacía con carrizo, si se colocaba bien apretado, podía resistir fuertes chaparrones y el agua no se filtraba.

Este puede ser un buen lugar para descubrir los líquenes que viven en las ramas y la corteza de las encinas y los olivos. Si nos entretenemos a mirar, podemos ver que encima crecen como unas barbitas de color grisáceo o como unas costras pequeñas pegadas al tronco. Estos seres vivos muy primitivos están formados por la simbiosis entre un hongo y una alga. Con esta asociación los hongos aportan capacidad de almacenar agua y protección mientras que el alga fabrica el alimento mediante la fotosíntesis.

En las regiones montañosas la diversidad de líquenes es muy alta. Hay de color gris o verde grisáceo, verde amarillo, amarillo o pardos, y de formas muy variadas, desde revestimientos con aspecto de costra, hasta láminas de aspecto lobulado o ramificados en forma de arbolito, erecto o colgando.

Actualmente, la calidad del aire se mide mediante diferentes análisis químicos y físicos realizados con estaciones móviles o fijas, aunque también se puede medir la calidad del aire analizando su presencia o su ausencia, y por la tasa de crecimiento de determinadas especies de líquenes. Es por ello que se dice que los líquenes son bioindicadores, es decir, organismos sensibles a las variaciones de la calidad ambiental.

De forma general, los líquenes ramificados son menos resistentes a la contaminación y en cambio los que parecen en costras son más resistentes. Si nos fijamos encontraremos las características "barbas de fraile" en determinados bosques y no en otros, lo que nos indica una mayor pureza del aire. La causa de la sensibilidad de los líquenes a la contaminación se encuentra en su falta de epidermis. Como no disponen de una capa protectora, la deposición de sustancias contaminantes impide la entrada de nutrientes. Además, como no tienen mecanismos de eliminación de contaminates, terminan acumulándose y les provoca la muerte.

Pasado el porche, un poco más adelante, el entorno cambia completamente. En verano agradecemos llegar de nuevo a la frescura del encinar, donde nos podemos tomar un rato para descansar.

Aquí, sentados, puede ser un buen momento para continuar observando la naturaleza. En invierno, lo que nos llamará la atención es la espectacular alfombra de musgo blanda, húmeda y verde que tapiza ramas, troncos y rocas.

Los musgos son abundantes en los ambientes húmedos y poco soleados. Estas plantas no tienen ni raíces ni un sistema conductor de agua, y la captan a través de toda la planta. Por ello, sólo pueden vivir donde la humedad del ambiente es alta.

A pesar de los estudios florísticos que se han realizado, queda mucho trabajo por hacer en el campo de la identificación y la ecología de las especies de briófitos. Como los líquenes, son también muy sensibles a la contaminación atmosférica.

Hemos llegado al área recreativa des Pixarells. Desde aquí la panorámica de las montañas nos ofrece una visión del Puig d'en Galileu y, al fondo, el Puig Major y la sierra de Na Rius.

En esta zona se puede ver al atardecer el vuelo de los murciélagos, que emplean las cuevas para hibernar, reproducirse o descansar. Estos son los únicos que pueden volar gracias a la adaptación de las extremidades anteriores, unidas al cuerpo mediante una membrana muy fina.

La vista de los quirópteros (del griego Kheir, "mano", y pteron, "ala"), ha sufrido una fuerte reducción, mientras que el oído ha adquirido un papel preponderante en su manera de vivir. Se orientan con un sistema basado en el eco que les permite capturar las presas en la oscuridad. Estos animales contribuyen al equilibrio de las poblaciones de insectos de los que se alimentan y juegan un papel clave en el ecosistema. Es por esta razón que su protección es justificada. En las Islas Baleares, se han observado hasta ahora 19 especies diferentes de murciélagos.

El camino termina en el área recreativa y podemos volver a Lluc por el mismo camino.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de Binibassí

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 2.13 km (només anada)
Duración:(Català) 50 min
Temática:(Català) En aquest itinerari no ens enfilarem per cap alta muntanya. Passejarem per la vall de Sóller, envoltada pel puig des Teix a ponent, la serra d’Alfàbia i la de Son Torrella a migjorn, i el Puig Major i la muntanya de Montcaire a llevant. Coneixerem dos pobles d’interès paisatgístic i arquitectònic indiscutible: Fornalutx i Sóller, emplaçats en el centre del Paratge natural de la Serra de Tramuntana.

Color:   

Etapas

(Català)

Aquest camí comença al poble de Fornalutx. Podem deixar el cotxe a l’aparcament i arribar fins a la plaça del poble pel carrer Major.

Fornalutx és un poblet encantador, ple de capamunts i raconades, en el qual val la pena que ens perdem abans de partir cap a Sóller.

L’origen de Fornalutx o Fornalugi, com s’escriu en els documents antics, es remunta al mateix moment de la conquesta. Abans va ser una alqueria musulmana, com podem deduir quan ens passejam pel traçat dels seus carrers empedrats.

Hi ha dues hipòtesis sobre l’etimologia del topònim de Fornalutx: que provengui del radical llatí FURN- amb el doble sufi x –al, utx = FURNALUCIU, que significa “lloc de fornal, ferreria”; o de l’àrab furn-al-lugg, que significa “forn de la ribera”.

Pujam per les escales de la plaça i giram pel primer carrer a l’esquerra, el carrer de Sant Sebastià, que sempre està enramellat. A l’enfront ens queda l’antiga posada de Bàlitx. Tornam voltar a l’esquerra i després ja anam a cercar el camí de Joan Albertí Arbona que ens condueix cap el cementeri. En poc temps trobam l’indicador de fusta del camí de Binibassí.

Si entre les cases alçam la vista veurem teules antigues pintades conegudes popularment com a “teules de moro” que decoren el voladís de moltes façanes. A la vall de Sóller és on es conserven més edificis amb teules pintades. De fet, Sóller, amb 56 edificis, i Fornalutx, amb 28, són els dos municipis de l’illa amb major nombre d’edificis inventariats amb teules pintades a la volada.

Els dibuixos estan realitzats normalment en color vermell formant motius geomètrics i vegetals, elements que representen escenes de la vida quotidiana, figures antropomòrfiques i zoomòrfiques, i temes religiosos. Els dibuixos no tenen volum i normalment es limiten a ser siluetes o contorns de figures. La decoració i la col·locació d’aquests ornaments era part d’un ritual de construcció dut a terme normalment per una sola persona i amb un procés decoratiu senzill: primer s’amarava d’aigua la teula i a continuació s’introduïa pel cap ample dins un morter amb calç. Després, sense coure la teula, s’hi dibuixava amb tints naturals dissolts en aigua. Aquests pigments podien ser terra d’almangra per al color vermell, carbó vegetal per al negre i òxid de coure per al verd. Per norma general les teules són monocromàtiques, tot i que a la vall de Sóller es troben decoracions amb dos i fins a tres colors.

A part del valor pròpiament estètic i decoratiu, les teules pintades tingueren un valor simbòlic i espiritual, amb l’objectiu de preservar i defensar la casa i els seus habitants de tota casta de perills externs

Baixant pel camí veim mostres de l’oliverar de la Serra, element característic del seu paisatge. El seu manteniment constitueix un dels objectius principals del Pla d’ordenació de recursos naturals de la Serra de Tramuntana. De les olives collides a principi de la tardor s’obtenia, i es continua obtenint, un oli de gran qualitat. Consumir oli elaborat a la Serra contribueix a la conservació d’aquest bell patrimoni natural i cultural.

Des de l’any 2002, la qualitat de l’oli d’oliva elaborat a Mallorca està avalada pel màxim distintiu de qualitat dels aliments: la Denominació d’Origen Oli de Mallorca. L’oli de Mallorca és un oli d’oliva verge extra elaborat amb olives de les varietats mallorquina o empeltre, arbequina i picual.

Les oliveres a la Serra de Tramuntana estan sembrades a marjades i terrenys irregulars, i la configuració de les plantacions d’olivera de muntanya condiciona i dificulta les tècniques de cultiu: tractaments de plagues i adobs, conreu, collita, etc. Malgrat que la productivitat d’aquestes explotacions és menor que a les del Pla, el caràcter de l’oli que se n’obté es diferencia per ser de sabor dolç, suau i amb absència dels atributs d’amarg i picant. Això és perquè les olives es cullen quan es troben en un punt de maduració major que les olives collides a les zones de la plana.

L’oli de Sóller, inclòs a la Denominació d’Origen, és un dels productes típics d’aquest poble; per tant, us recomanam tastar-lo.

Aviat el camí deixa d’estar asfaltat i queda al descobert l’empedrat de l’antic camí de ferradura que facilitava el pas de les persones i el bestiar. El nostre caminet, que transcorre al costat d’oliverars, horts, canaletes, fonts i rentadors, forma part d’una de les xarxes de camins més extenses, riques i ben conservades de Mallorca. En conjunt conforma un patrimoni històric, cultural i etnològic de primera magnitud.

Temps enrere aquests viaranys eren plens d’activitat: els traginers portaven a la vall tot tipus de mercaderies carregades a les esquenes de bísties: oli, teules, estris de cuina, queviures, càrritx… A més, els traginers de Sóller i Fornalutx assoliren gran fama per ser uns guies de muntanya magnífics, apreciats per tots aquells viatgers que desitjaven conèixer les nostres muntanyes, especialment el Puig Major. No ens ha de sorprendre, doncs, que en el mapa del Cardenal Despuig (1785) s’elegís la imatge d’un traginer per representar la vila de Sóller.

Malgrat tot, la vida dels traginers era prou dura, si tenim en compte que el salari del traginer a finals del segle XVII era de 27 sous cada mes, que podem comparar amb els 8 sous que costava una gallina en aquella època.

Aviat trobam davant nostre l’agrupament de cases de Binibassí, construïdes al mateix lloc on hi hagué l’alqueria musulmana de Benibassim. Aquest llogaret conserva una torre defensiva del segle XVI.

Les canaletes que trobam al costat del camí serviren per fer arribar l’aigua a les fèrtils terres de la vall i tenen el seu origen en els àrabs que habitaren Mallorca fins a l’any 1290. Sembla que foren ells els que dugueren els tarongers a l’illa. El nom de Sóller sembla derivar de l’àrab Sulyâr, “vall d’or”, possiblement pel color daurat de les taronges.

L’aïllament geogràfic de Sóller dugué als sollerics a establir relacions comercials amb Barcelona, València i sobretot amb el sud de França. Molts dels seus habitants emigraren en el segle XIX a França, on fundaren negocis d’exportació de l‘exquisida taronja sollerica. Tal fou la prosperitat que visqué la ciutat amb les remeses dels emigrants, molts d’ells retornats un cop que havien fet fortuna, que prest va disposar d’una xarxa elèctrica pròpia, la segona després de la d’Alaró. L’any 1912 entrà en funcionament el ferrocarril de Sóller, que facilità les comunicacions amb Palma; avui és un dels atractius turístics més entranyables de l’illa.

Al llarg de tot l’itinerari trobam nombrosos enginys per a la captació i emmagatzematge d’aigua.

Les fonts, a més de la seva immensa importància per a la població, constitueixen un hàbitat d’alt valor. L’entrada de les fonts de mina, les parts més fosques de les galeries d’on emana la surgència, els cocons naturals, les piquetes artifi cials, les síquies, els safareigs... són diferents ambients, microhàbitats, que afavoreixen determinades espècies de flora i fauna.

La proporció més important dels animals que viuen a les fonts són els macroinvertebrats, entre els quals podem destacar els crustacis amfípodes, parents llunyans de les gambes i els crancs, i els mol·luscs, com els petits caragolins.

També hi ha animals que sense ser exclusivament aquàtics, necessiten l’aigua per poder completar els seus cicles vitals. Entre aquest grup podem remarcar alguns insectes ben coneguts com són els dípters –moscards i moscardins–, les efímeres i els odonats -barratxines i cavallets del dimoni-.

No podem deixar d’anomenar els vertebrats de vida aqüàtica, com són la serp d’aigua (Natrix maura) i el granot verd (Pelophylax perezi).

Malgrat avui estigui mig cobert per l’heura, no ens ha de passar per alt un antic molí d’aigua. Antigament l’aigua no tan sols s’emprava per al consum humà i el reguiu. La seva força fou aprofitada des de l’època de la Mayûrqa> musulmana per moldre blat.

El mecanisme d’un molí d’aigua era prou senzill: l’aigua es captava al seu origen (font, torrent, etc.) i es conduïa per una síquia fins al molí. Se la feia caure damunt les pales d’una turbina rudimentària anomenada rodet que, a la vegada, transmetia el moviment de rotació a les moles, que esclafaven el gra. Finalment, el moliner cada dematí repartia els talecs de farina feta, mentre que la molinera s’encarregava del funcionament i del manteniment del molí.

Per la flaire dels tarongers en flor o en fruit sabrem que arribam al poble de Sóller. Travessam el torrent Major i deixam a l’esquerra uns rentadors. Continuam caminant uns deu minuts més, ara ja pel carrer asfaltat fins arribar a la plaça de Sóller. Allà recomanam prendre un gelat de taronja fet a Sóller i gaudir de l’església modernista de Sant Bartomeu i de l’edifici del Banc de Sóller, del mateix estil, projectat per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

El camí Vell de Caimari a Lluc

Dificultad:(Català) Mitja
Distancia:(Català) 7.12 km (només anada)
Duración:(Català) 2 h
Temática:(Català) El puig de n’Escuder, es Cavall Bernat, es Còdol d’en Seda, el Salt de la Bella Dona, el coll de sa Batalla…, són topònims que ens remetran a històries i llegendes i que descobrirem pujant a Lluc des de Caimari. Contarelles plenes de curiositats que, amb el pas del temps i trameses oralment, han perdut rigor però han guanyat, i molt, en fantasia i imaginació populars; contarelles que formen part del patrimoni cultural del Paratge natural de la Serra de Tramuntana i que ens ajuden a entreveure alguns capítols de la nostra història.

Iniciam l'itinerari a la carretera d'Inca a Lluc, Ma-2130, a la primera volta que hi ha uns 300 metres passat Caimari, al punt quilomètric 7,2.

Aquí trobarem una esplanada, és el mirador de ses Rotes, on podrem deixar el cotxe i començar a peu la pujada per un camí sense asfaltar. Està ben senyalitzat.

Color:   

Etapas

(Català)

L’existència d’aquest camí està documentada al segle XIII i es pot suposar que formava part de la xarxa viària musulmana. De fet, els Sayt, descendents de musulmans esclavitzats, apareixen documentats a l’arxiu de Lluc com a experts autors de camins. L’increment progressiu del nombre de pelegrins que utilitzaren aquest eix viari, després de la troballa de la Mare de Déu, el converteix en un dels més ben documentats de Mallorca.

El nostre punt de partida és el mirador de ses Rotes, des d’on es contempla un dels més bells espais marjats de l’illa, ses Rotes de Caimari, declarades Bé d’Interès Cultural. El seu origen es troba en el fort increment de població que es produí durant el segle XIX. Amb la pressió demogràfi ca, sorgí una nova fam: la fam de terres. S’havia d’eliminar el bosc, la garriga, arribar fins al racó més amagat de terra, construir més marjades, i rompre la terra, per prima i pedregosa que fos. Precisament d’aquesta idea de rompre, de roturar la terra, sorgeix la paraula i el significat de rota: terra rompuda i posada en condicions de cultiu. Les parcel·lacions d’aquestes terres varen permetre als caimariencs accedir a la condició de petits propietaris.

El puig de n’Escuder, situat davant nostre, és l’escenari de narracions populars en què es fon la història amb la ficció. Segons una antiga llegenda, la verticalitat i l’alçada que assoleixen les parets d’aquest puig haurien estat aprofitades per construir al cim una fortalesa d’àrabs. Es conta també que un missatge jovenet i enginyós aconseguí enganyar i derrotar un tropell d’àrabs, els quals, un per un, s’haurien tirat des de dalt del puig dins grans alfàbies. Diuen que encara queden restes de tests romputs... Una altra versió narra que durant la darrera fase de la conquesta catalana un grup islàmic oferia resistència als conqueridors fins que, evidenciada la derrota, optà pel suïcidi col·lectiu abans de rendir-se a l’enemic.

Poc després d’haver començat a caminar, s’alça a mà dreta, entre el camí i la carretera, un penyal més o menys punxegut, es Cavall Bernat. Aquest nom també apareix en altres indrets de l’illa i sempre es refereix a penyals més o menys punxeguts. La forma fàl·lica que tenen en comú n’explicaria l’origen, deformació d’un antic carall armat que, eufemísticament, hauria derivat a la forma actual.

El nom alternatiu de sa Filosa de la Mare de Déu s’associa a la llegenda que contava com la Mare de Déu filava per aquella zona i quan sentia que s’acostaven els pelegrins corria a amagar-se a les coves del puig de n’Escuder. Una vegada va fugir tan ràpid que va deixar la filosa dreta on estava i, en tornar, enlloc de la filosa hi va trobar aquest penyal.

Cavall o filosa, en aquest penyal ens podem fixar en dos endemismes, la violeta de penyal (Hippocrepis balearica) i la ginesta (Genista majorica), ambdues amb flors grogues i pertanyents a la família de les lleguminoses i que troben en les parets verticals protecció contra els herbívors.

Poc més amunt, sota un redol d’alzines ombrívoles i al costat del camí, destaca una gran roca coneguda com a Còdol d’en Seda. Possiblement per la seva forma rodonenca s’ha dit des d’antic que es tractava d’un macolí que algun gegant s’espolsà de la sabata.

Segons una antiga tradició, els pelegrins, quan passaven per aquí, tiraven entre una i cinc pedretes en un forat que té a la base i si l’endevinaven volia dir que tindrien bona sort.

Més amunt, després d’haver provat sort as Còdol d’en Seda, travessam la carretera de Lluc i començam a pujar sa Costa Llarga. Val la pena aturarnos per a contemplar la bellesa de l’empedrat del camí primitiu, alhora que descansam durant la pujada. A l’empedrat criden l’atenció, per les seves dimensions, les ratlletes, unes pedres llargueres col·locades de biaix que permeten evacuar l’aigua de pluja que baixa pel camí, minimitzant-ne l’acció erosiva. Els esglaons del camí estan molt separats, i per això alguns l’anomenen ses Passes de Gegant.

Si aixecam la vista, veurem el puig de n’Ali, topònim de l’època musulmana. Fa 1.037 metres d’alçària.

Al final de sa Costa Llarga trobam les cases de Son Canta, que antigament es va dedicar a l’explotació de l’olivar. Davallam uns metres fins a arribar a l’àrea recreativa de sa Coveta Negra, passam per davall un pont i continuam pujant, ara per dins el bosc. Una de les activitats més característiques i tradicionals que es desenvoluparen als boscos de la Serra i de la qual aquí podem veure alguns vestigis va ser l’obtenció de carbó vegetal. Aquest carbó constituïa la principal font energètica d’aleshores i una importantíssima font d’ingressos per a les finques de la Serra. Els carboners del terme bastiren sitges dins els nostres boscos fins a mitjan segle XX, quan, perduda la batalla contra els nous combustibles, els carboners abandonaren definitivament els ranxos.

Seguim fent camí per sa Llangonissa, anomenat així per la forma que té el traçat, fins a arribar a sa Bretxa Vella. Aquest és un pas agosarat obert amb barrobins a principi del segle XVIII per evitar el perillós pas des Grau. Per obrir sa Bretxa, s’hi destinaren més de quatre-cents jornals i alguns quintars de pólvora (cada quintar correspon aproximadament a 41,6 quilos). S’hagueren d’aixecar bastiments encinglats i marges espectaculars, construïts amb argamassa.

El Salt de la Bella Dona penja, esglaiador, sobre un fondal impressionant dins el qual discorre el torrent des Guix o de Comafreda després de passar sa Bretxa Vella.

Aquí sorgeix la llegenda indubtablement més famosa, i potser la més antiga de totes les que ens acompanyen en aquest camí de pelegrinatge: un carboner és enganat per un personatge malvat (identificat per alguns com el dimoni) que pretén la seva esposa, la qual tanmateix el rebutja. En venjança, el pretendent aconsegueix convèncer el marit sobre la infidelitat de la dona, que n’ignora tota la trama. La ràbia i la gelosia mortifiquen el marit fins al punt que decideix matar la dona tirant-la per aquest precipici, ran del camí, que precisament pren el nom de Bella Dona, remarcant amb aquest adjectiu, més que la bellesa, la qualitat espiritual de la víctima innocent. El marit segueix cap a Lluc i hi arriba a la sortida del sol, quan toquen missa primera. Quan entra al temple, quina no és la seva sorpresa quan hi troba la seva dona sense cap ferida ni trau!

A partir d’aquí el pinar cedeix el protagonisme a un espès alzinar per dins el qual el camí ens porta en suau davallada fins a la font des Guix, que raja aigua fresca, encara que no potable, i que té un gust que fa honor al seu nom.

Arribam a la carretera i passam el torrent de Comafreda per un pont que dóna accés a una esplanada on hi ha una estació de servei.

Segons la història, el coll pren el nom d’un episodi que succeí a començament del segle XVII. Aleshores, una bona part de la població patia fams contínues, era castigada per la pesta, es veia ofegada pels imposts i estava sotmesa a lluites i tensions socials. Aquest context era ben propici perquè aparegués el bandolerisme. La inseguretat i els crims augmentaren escandalosament i la repressió i la por campaven pertot arreu. Eren peça clau d’aquest entramat els bandejats de la colla de Selva, un poderós escamot criminal. L’any 1618 topà amb les forces de la justícia i fou derrotada, precisament, en aquest indret. El combat acabà amb l’empresonament de catorze bandolers, alguns posteriorment executats.

Un altre possible origen del nom fa referència al so del batall de les campanes de Lluc, que el pelegrí sentia per primera vegada quan arribava a aquest coll. Just passat el coll, continuam cap a la urbanització des Guix i ens fixam en un indicador de fusta que marca un GR. Per un tram del camí de carro, asfaltat fa pocs anys, començam el descens cap a la vall de Lluc, que veurem en poc temps.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Pujada al puig d'en Galileu

Dificultad:(Català) Alta
Distancia:(Català) 4.7 km (anada i tornada)
Duración:(Català) 5 h
Temática:(Català) El que avui és una de les rutes excursionistes per excel·lència del Paratge natural de la Serra de Tramuntana, temps enrere era el camí que empraven els nostres repadrins quan anaven a peu de Lluc a Sóller, o amb carro a cercar carbó, o amb bístia a nevatejar. Si recordam la seva tasca feixuga, potser la pujada se’ns farà més lleugera.

Seguint les indicacions, no té pèrdua, però cal tenir un mínim de bona forma física per l'important desnivell de l'itinerari. En el primer tram hi ha diversos camins que es creuen, però el GR els senyalitza correctament a cada cruïlla, de manera que no hi ha dubte del recorregut que hem de seguir.

Color:   

Etapas

(Català)

El punt de partida d’aquest itinerari és a sa Font Coberta, al costat de l’aparcament de Lluc, a 475 metres d’altura. El nostre objectiu és assolir els 1.188 metres del puig d’en Galileu. Cal superar, per tant, un desnivell fort, que potser en qualque moment ens farà perdre l’alè.

A sa Font Coberta comença l’antic camí de Sóller, avui senyalitzat com a GR - 221. És un camí empedrat, de bast o de ferradura que puja per entremig del bosc de Ca s’Amitger fins arribar a la carretera Ma-10 (Andratx- Pollença). Un cop travessada seguim a l’altre costat per un camí carreter. Passam un portell i entram dins l’alzinar de la finca pública de Son Macip, un dels més emblemàtics de la Serra, on podrem trobar, gairebé a cada passa, rotlos de sitja i barraques, testimonis de la intensa activitat carbonera que hi hagué antigament en aquest bosc emblemàtic.

El camí carreter acaba al peu de ses Voltes d’en Galileu. El topònim fa referència als revolts que fa el camí per salvar els 250 metres de desnivell i al malnom de qui el va construir, Antoni Català «Galileu», que l’any 1692 es comprometé a «fer i de nou construir unes cases de neu a la montanya dita la Mola situada en lo terme de Lluc o Scorca».

Just a l’inici de les voltes, a mà dreta podem veure la primera de les cases de neu, la de Son Macip, considerada una de les més antigues, perquè ja l’any 1619 consta que «estojaven neu a Son Massip». Aquesta instal·lació per recollir i emmagatzemar neu fou de les primeres que deixà de funcionar.

Encetam les llargues llaçades empedrades amb un fort pendent. A mesura que pujam el bosc desapareix, cosa que ens permet albirar l’impressionant torrent de Pareis, es Clot d’Albarca sota el puig Roig i Lluc amb el puig Tomir al fons.

Mitja hora de pujada forta i som al capdamunt de ses Voltes. Aquesta aturada és obligatòria per contemplar el paisatge, dominat per extenses carritxeres, amb la mar de teló de fons. Continuam caminant ara per un pla i arribam al costat de la casa de neu d’en Galileu, restaurada recentment. El camí, el porxo, les parets i els marges constitueixen un magnífic exemple d’instal·lació de l’activitat de nevatejar.

El procés de nevatejar començava ficant la neu més propera dins el pou a través de les bombarderes (finestres) emprant pales, mentre que per ficar- hi la més llunyana era necessari usar esportins, senalles, esparteres i civeres.

Quan ja hi havia un bon gruix de neu dins el pou, hi davallaven els nevaters per escampar-la i pitjar-la. Per fer aquesta operació, es col·locaven en fila i feien un camí en espiral; començaven per les voreres i acabaven al centre, per després fer el camí a la inversa, fins que la neu es convertia en gel.

Aquest procés es repetia fins que s’omplia el pou o fins que s’acabava la neu dels voltants. Aleshores es tapava la neu amb una capa gruixada de càrritx i es donava per acabada la tasca de nevatejar.

Quan arribava l’estiu i es disparava el consum de gel per conservar aliments, els traginers, amb les bísties, pujaven fins als pous entrada de fosca, en tallaven uns bocins anomenats pans de neu, els embolicaven amb càrritx per aïllar-los de l’exterior i els col·locaven a les portadores. Cada bístia en transportava dues, que era el que s’anomenava somada.

El transport es feia durant la nit per minimitzar les pèrdues de gel per fusió. Els blocs de gel arribaven molt minvats a destins llunyans com Palma, Manacor, Felanitx o Artà. Algunes persones majors conten que arribava el carro a Ciutat i «tot era aigo».

El fet que la feina de nevatejar es conservàs a Mallorca fins al primer quart del segle XX ha permès que no es perdessin algunes de les cançons de feina i les gloses dels nevaters. La tonada següent posa de manifest l’alegria dels nevaters en tornar a casa després de molts de dies de passar penúries.

«La agua fria es la medicina mas grata, y mas natural de quantas posee y dispensa la farmaceutica.» Amb aquestes paraules escrites a final del segle XVII, el metge Pere Martí lloava l’ús medicinal de la neu i de l’aigua refredada. I és que des de molt antic foren usats el fred i l’aigua freda per combatre malalties: la febre -que temps enrere anomenaven calentures-, les fractures, les contusions, els esquinços, les cremades, les inflamacions i altres mals eren combatuts emprant neu.

La rendibilitat de l’emmagatzematge i el comerç de la neu en aquell temps es devia també als aprofitaments gastronòmics amb l’elaboració i la venda de gelats. Una imatge als carrers de Ciutat molt usual ja al segle XIX eren els petits carrets on es venia la popularíssima aigo de neu o aigo gelada i les orxates. La neu era un complement de luxe important a la taula bona i refinada de les classes altes.

Després d’haver descansat una estona al costat de les cases de neu, tornam al camí per anar a cercar un collet on les fites es bifurquen. Giram a l’esquerra per pujar fins al cim del puig d’en Galileu. En aquest tram de camí l’estepa blenera (Phlomis italica) és bastant abundant.

El seu nom científic, Phlomis, ve del grec, phlox, que significa ‘flama’, alludint a l’ús que tenien les seves fulles com a metxes dels llums d’oli. El nom popular també fa referència al seu ús; un ble és un manat de fils entrellaçats i recoberts de cera o oli que formen l’element combustible d’una espelma. Antigament s’empraven les fulles d’aquesta planta com a blens.

Aquest arbust endèmic de Mallorca i Menorca creix en praderies i costers de muntanya, a vegades en llocs escarpats, preferentment en zones assolellades i amb sòls nitrificats, per la qual cosa sovint està associada a la presència de pastura.

Els penyals que tenim a la dreta són refugi de diverses espècies pròpies de boscos caducifolis, sovint relictes d’una època més freda que l’actual. És una bona ocasió per conèixer el rotaboc (Acer opalus subsp. granatense). Generalment el trobarem empenyalat i arrelat dins esquerdes, a les zonesombrívoles de la Serra de Tramuntana. El fet de ser un arbre caducifoli fa que a la tardor les seves fulles comencin a groguejar i adquireixin uns vistosos tons rogencs. A l’hivern ens serà difícil destriar-lo de les parets rocoses.

Arribats al cim, podem comprovar que el puig d’en Galileu és un mirador incomparable sobre el sector nord-oest de Tramuntana. Aquí podem gaudir de la panoràmica que ens ofereix el puig de Massanella, el coll des Prat, la serra des Teixos, el Puig Major i la serra de na Rius.

Baixarem pel mateix lloc per on hem pujat. En arribar al punt on les fites es bifurcaven, girarem a la dreta fins a arribar al replà, a partir del qual tornarem a fer ses Voltes, que ara de baixada segur que no se’ns faran tan llargues com de pujada.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Castell d'Alaró

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 10.600 m (anada i tornada)
Duración:(Català) 4 h
Temática:(Català) El Castell d’Alaró es troba al cim del puig d’Alaró. És un dels tres castells roquers de Mallorca que servien de defensa i protecció als habitants dels voltants. La seva situació estratègica, a punts elevats, garantia la detecció precoç d’assaltants.

Color:   

Etapas

(Català)

Començam l’itinerari al quilòmetre 18,150 a la carretera Ma 2100 (Bunyola- Alaró), on un senyal indicador ens marca l’inici de la ruta que seguirem fins al Castell.

Primer la pista està asfaltada, però hem d’estar atents perquè la pista actual es creua en diferents punts amb l’antic camí empedrat que pujava fins al Castell. Tot d’una superada la primera costa, que transcorre entre altes parets de les primeres finques veïnes al camí, tindrem a la vista el puig d’Alaró. Des d’aquí ja ens feim una idea de com era d’inexpugnable. L’envolten camps planers de conreu dedicats a l’ametlerar. Aviat, però, el pendent del camí es comença a fer més pronunciat i les alzines l’ombregen i li donen un aire misteriós. Des d’aquest punt podem veure com el vessant és ja una paret vertical nua de vegetació. No us preocupeu, arribarem al cim seguint el sinuós camí empedrat que creua l’alzinar i s’arrapa a la paret fins a trobar l’únic pas cap al Castell.

La porta d’entrada és l’únic accés al Castell a peu pla i és el primer element defensiu que es trobaven els assetjadors. Està constituït per una avantmurada amb portal medieval d’arc rodó. A banda i banda del portal, podem veure unes obertures estretes i allargassades que reben el nom d’espitlleres. N’hi ha tres en total, i tenen l’amplada justa perquè els defensors poguessin mirar a l’exterior i disparar sense perill de ser ferits des de fora.

Travessam el portal i seguim ascendint pel camí empedrat fins a arribar a la segona porta: la torre de l’Homenatge. La gent la coneix com el constipador, perquè en aquest punt hi corre l’aire i després de la pujada s’hi arriba suat. El costat esquerre de la torre es va construir aprofitant la penya natural. Sobre el portal d’ingrés, hi ha una espècie de balcó, anomenat matacà, que s’utilitzava per vigilar i llançar pedres i materials ardents als atacants quan aquests intentaven tombar la porta.

Travessam la torre i ens trobam en una esplanada ampla. A l’esquerra, un caminoi ens porta a una línia de murada amb merlets que voreja l’esperó oest del puig. Resseguint l’espadat, arribam a una tercera torre amb una finestra amb vista directa sobre les cases del Verger i amb una espitllera al cantó sud. Des d’aquí es gaudia d’una posició defensiva i de vigilància estratègica.

El Castell d’Alaró és un dels tres castells roquers de Mallorca -els altres dos són el de Santueri (Felanitx) i el Castell del Rei (Pollença)- que es construïren a llocs de difícil accés, allunyats de nuclis urbans i elevats perquè fossin bons punts de vigilància. La seva finalitat era la de servir de refugi per a la població dels voltants en moments de perill. És ben segur que aquest lloc ha estat escenari de batalles cruentes des de ben antic. Durant la conquesta catalana els musulmans s’hi refugiaren. Però l’episodi més conegut és la història d’en Cabrit i en Bassa, que data de l’any 1285. En Guillem Cabrit i en Guillem Bassa foren dos defensors del Castell d’Alaró que actuaven en nom del rei de Mallorca Jaume II en contra de l’ocupació de l’illa per part de les tropes del rei Alfons d’Aragó.

La llegenda conta que, quan l'exèrcit del jove rei Alfons assetjava el Castell d'Alaró, l'oficial reial de l'exèrcit demanà la rendició del recinte en nom d'Anfòs d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu. El poema El Comte Mal, de Guillem Colom i Ferrà, interpreta el suposat diàleg que hi tingué lloc. A la petició de rendició contestà Guillem Cabrit en nom dels defensors, irat i sarcàstic:

-No coneixem al reialme altre rei que el rei En Jaume, A Mallorca -i perdonau-me- anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu.

Alfons ben enrabiat, demanà qui era que gosava insultar el rei d'Aragó. Des del castell contestaren: Dos lleials Cabrit i Bassa

El rei d'Aragó contestà impetuós: Cabrit, dieu? Bona caça! Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traïdor!

Una vegada que el Castell fou conquerit, la llegenda afirma que Alfons va complir la seva amenaça i Cabrit i Bassa foren torrats de viu en viu.

A la dreta ens trobam una esplanada on encara són visibles les restes d’un gran aljub, amb una bassa petita a la vora. Seguint el perímetre de l’aljub, resta un parament de murada amb merlets.

Deixam la torre i continuam la pujada cap a l’hostatgeria, a l’esquerra, encara entre alzines. A mesura que pujam, tenim una vista impressionant de les valls d’Orient i de Solleric i de la Serra de Tramuntana. Aferrada a la paret, creix la col de penya (Scabiosa cretica).

Pocs minuts després arribam a l’ermita de la Mare de Déu del Refugi i a l’hostatgeria del Castell. Des de l’hostatgeria surt un caminoi en direcció sud que als pocs minuts es bifurca. Si prenem cap a l’esquerra, ens duu als tres aljubs i una bassa de recollida d’aigua pluvial. L’aigua era molt important durant un setge, ja que no es podia sobreviure sense i si s’esgotava suposava la rendició o la mort.

Si partim cap a la dreta, arribam a la torre de migjorn o Presó dels Moros. La torre és de planta quadrada i com la torre de l’Homenatge també té merlets i espitlleres. Aquesta torre servia per defensar el vessant sud del Castell

El camí de retorn cap a Alaró s’ha de tornar a fer cap a la torre de l’Homenatge, desfent el camí d’ascens. De tornada, les vistes canvien i ens trobam amb l’escenari dels camps d’oliveres just als nostres peus i amb el Pla al fons.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí des Correu

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 7.670 m (només anada)
Duración:(Català) 2.5 h
Temática:(Català) El camí des Correu és el camí reial que connecta Esporles amb Banyalbufar. Fins al segle XIX constituïa l’única via de comunicació dels banyalbufarins amb Esporles i, des d’allà, amb Ciutat. Queviures i altres mercaderies arribaven amb carro a través d’aquest camí. Encara podeu trobar banyalbufarins que conten com traginaven tomàtigues de ramellet fins a Esporles, tan sovint ho feien, que la bístia ja es coneixia el camí. És molt fàcil, ja que només cal seguir el camí en tot moment fitat pel Consell amb categoria de GR (gran recorregut).

Color:   

Etapas

(Català)

Començam l’itinerari a Esporles. Agafam el carrer empedrat que des de davant l’Ajuntament, i pel costat de l’església, ens du en pocs minuts de pujada fora del poble.

El camí transcorre entre parets altes de pedra en sec, ombrejat per la vegetació exuberant que creix esperonada per l’elevada pluviositat del municipi. Superada la costa inicial, arribam a una planura on a la dreta veim amples camps de conreu d’ametllers i garrovers i la moleta de Son Cabaspre (618 m) al fons.

Més endavant el camí travessa la carretera pel pont de sa Turbina, que supera el torrent d’Esporles o de Sant Pere, i continua paral·lel a la carretera i al torrent durant un bon tram.

El torrent de Sant Pere o d’Esporles neix als Puntals de Planícia, recorre la vall de Superna fins a arribar a la Granja i travessa tot el nucli d’Esporles. Finalment, conflueix amb el torrent de Bunyola per formar el torrent Gros, que desemboca a la badia de Palma, prop del Coll d’en Rabassa.

A Mallorca no tenim corrents continus d’aigua, sinó únicament discontinus i de cabal molt variable al llarg de l’any. Per això, l’aprofitament de l’aigua de la pluja ha estat tan important. A part de per regar, l’aigua del torrent d’Esporles ha donat servei al llarg del temps a dues indústries tèxtils, a la tafona de la Granja, a un molí fariner i a un parell de molins d’escorxa (fàbrica de paper). De fet, el nom d’aquest pont prové de la turbina que aprofitava la velocitat de l’aigua per fer moure els telers.

En haver travessat la carretera pel pont, ens endinsam en un petit bosc de ribera que creix a banda i banda del torrent. Els boscos de ribera són boscos caducifolis que creixen a prop dels cursos fluvials. Les espècies que hi viuen necessiten molta d’aigua per créixer i per això es desenvolupen a prop de torrents, on el sòl a partir de certa profunditat està amarat d’aigua.

Els arbres que ens envolten són exemplars alts de polls (Populus nigra), oms (Ulmus minor) i fleixos (Fraxinus angustifolia) i fins i tot plàtans (Platanus x hispanica).

La majoria d’aquestes espècies es consideren introduïdes per l’ésser humà i solen anar acompanyades d’una vegetació de marges de torrent constituïda principalment per espècies espinoses com esbarzers (Rubus ulmifolius), gavarrera (Rosa sempervivens) i espinalers (Crataegus monogyna), entre d’altres. Al llarg de tot l’any podem trobar elevades cobertures de proenga (Vinca difformis) amb les flors de color blau violat.

Continuam aproximadament durant un quilòmetre, per la vora de la carretera, fins que trobam de nou un senyal que ens indica el temps que falta per arribar a Banyalbufar: a penes dues horetes. Creuam de nou la carretera amb compte i ens endinsam en un olivar envaït per un pinar jove.

L’itinerari ascendeix dibuixant ziga-zagues per dins l’olivar -actualment envaït per pinar- de la possessió de ses Mosqueres, ja en terres del terme municipal de Banyalbufar. El camí des Correu travessa dues de les possessions més destacades del terme: ses Mosqueres i més endavant Son Valentí.

No trigam a entrar al bosc de ses Mosqueres, un alzinar espès en el qual abunden les arboceres. S’estén des del puig de sa Vinya (438 m), a mà esquerra, fins a sa Potada des Cavall, uns quants metres abans de la partió amb Son Valentí. A partir d’allà en endavant rep el nom de bosc de Son Valentí.

El camí és ara bastant costerut i és el tram més ben conservat. Ens podem fixar en les filades de pedres, anomenades ratlletes, que cada grapat de metres sobresurten una mica del ferm del camí i el creuen diagonalment. Tenen una funció ben important en la conservació del camí: desvien l’aigua de pluja cap a les vores del camí i eviten que en pugui resultar danyat.

Un portell sense barrera marca l’entrada al bosc de Son Valentí. Uns metres abans, al bell mig del camí, hi ha una cavitat en una roca que pot semblar una petjada de cavall —posau-hi imaginació! Diu la llegenda que el cavall del rei Jaume I va deixar aquesta petjada en cavalcar impetuós durant les batalles contra els àrabs. Què en pensau?, va passar per aquí el rei Jaume I?

El pas dels carboners és evident al llarg de tot el camí des Correu. Són nombrosos els camins que comuniquen la via principal amb els ranxos de carboner, bosc endins.

També són nombrosos els ranxos amb nom propi, en record dels propietaris de la concessió, com els rotlos d’en Sutro, el d’en Mutxilla, un poc més endavant, i el d’en Puquinso, a la part baixa del Coll des Pi.

Assolim aviat el coll des Pi, que passa entre el puig de s’Argenter (498 metres ), a la dreta, i el puig de sa Barca (582 metres), a l’esquerra. Ara el camí baixa fins a la partió entre Son Valentí i Son Sanutges.

El camí de pedra que seguim desemboca en una pista asfaltada i comença a baixar en fort pendent entre pinars i olivars. Aquesta vall on ara ens endinsam ha estat habitada des de ben antic. Són nombroses les restes talaiòtiques que podem trobar a les tres valls que abasta el terme municipal de Banyalbufar. El paisatge que ara contemplam es deu a l’empremta deixada pels àrabs. L’entramat de marjades i el complex sistema de captació i repartiment d’aigües subterrànies mitjançant síquies i safareigs, que es coneixen com a ma’jil, permeteren conrear aquestes terres i són el principal llegat musulmà. En un clima com el nostre, on les pluges són molt estacionals, la necessitat d’emmagatzemar aigua per poder-ne disposar en èpoques de sequera és vital. Ja fa segles que els conradors aprofitaven el pendent per distribuir l’aigua per gravetat. Per això es va construir una complexa xarxa de síquies (les més importants són la síquia de Dalt, la de Baix i la de Son Bauzà) que arreplega l’aigua de la font de la Vila i la distribueix fins als grans safareigs; des d’aquests i mitjançant síquies, es reguen les marjades.

Aquesta disponibilitat excepcional d’aigua ha permès que, contràriament a altres indrets de la Serra, les marjades de Banyalbufar s’hagin destinat a cultius de reguiu com la vinya i la tomàtiga. La tomàtiga de ramellet de Banyalbufar va donar prosperitat econòmica als banyalbufarins: l’exportació d’aquesta tomàtiga cap al mercat de Barcelona portà el nom del poble més enllà de Mallorca.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Pujada a la mola de s'Esclop

Dificultad:(Català) Alta
Distancia:(Català) 8.7 km
Duración:(Català) 5 h
Temática:(Català) La mola de s’Esclop destaca com un gran queixal que s’alça entre la mar i el Puig de Galatzó. Per arribar al cim, passarem per tres finques públiques del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: Son Fortuny, sa Coma d’en Vidal i Galatzó. La pujada potser ens costarà un poc, però la recompensa en arribar a dalt serà doble: unes vistes magnífiques i les runes d’una caseta de pedra, fita clau de la història de Mallorca.

La nostra ruta comença a l’entrada de la finca pública de Son Fortuny, just en el quilòmetre 97 de la carretera d’Andratx-Pollença. L’entrada ens queda a mà esquerra si venim des d’Estellencs.

Color:   

Etapas

(Català)

Tot just deixam el cotxe, el camí (una pista forestal) comença amb un fort pendent. Després d’uns 10 minuts, arribam a una bifurcació. A l’esquerra està indicat el camí cap a sa Boal de ses Serveres. Una boal o boval era un estable on es donava palla i recer als bous. Giram a la dreta, passam pel costat d’un dipòsit d’aigua dedicat a l’extinció d’incendis forestals i continuam pujant amb la serra des Pinotells a la nostra esquerra. De tant en tant podem fer una mirada a la costa del municipi d’Estellencs, amb la mar de fons, i aprofi tar per recuperar l’alè.

Un parell de revolts més amunt, passam pel costat de les restes d’un forn de calç, on els calciners treballaven durament per convertir la pedra calcària en calç viva. Continuam pujant i després d’un parell de voltes més uns xiprers ens indiquen que aviat arribarem a les cases de la finca de sa Coma d’en Vidal, que és de titularitat pública des de l’any 2002. Davant les cases, hi ha una petita edificació amb un porxet que ens convida a aturar-nos a berenar.

Passam pel botador que ens queda a l’esquerra i, sense deixar el camí, que està ben atapeït de càrritx, arribam a una paret seca que marca els límits del terme d’Estellencs i de la finca de sa Coma. Botam la paret, entram a la finca pública de Galatzó i continuam la pujada per un tiranyet que es veu a la dreta ben definit entre pins fins a arribar a una antiga era de batre. Un poc més endavant es veuen les runes de les cases de s’Esclop, abans emprades com un centre agrícola de muntanya, quan es cultivaven, amb gran esforç, aquestes terres.

Des del coll de s’Esclop, la mola s’alça imponent davant nosaltres. L’origen del topònim de s’Esclop s’ha relacionat amb freqüència amb una hipotètica semblança de la forma de la muntanya amb el calçat denominat esclop. Segons una hipòtesi de Gaspar Valero, el topònim mola de s’Esclop vindria del nom mola des Clop. Els clops són polls (Populus sp.), i aquests arbres són freqüents encara avui dia vora les cases de s’Esclop i la font des Quer.

A vegades es pot veure com sobrevola aquesta zona algun exemplar d’esparver o àguila calçada (Hieraaetus pennatus), un rapinyaire de mida mitjana que nidifica pels penyals de la Serra. S’alimenta d’una gran diversitat de preses: tudons i coloms; petits aucells com gorrions, estornells, oronelles…, i també petits mamífers com ratolins o conills. Més sovint veurem el cabot de roca (Ptyonoprogne rupestris) volant prop dels espadats on troba aliment i nidifica.

Quan arribem al cim podrem veure a l’hivern el xalambrí de muntanya (Prunella collaris), que no defuig de la presència humana.

Des del coll de s’Esclop, cap a la dreta es veu un camí que baixa cap a la font des Quer. Però nosaltres anirem directament cap a la mola, disposats a fer un darrer esforç per assolir el cim. Hem de seguir amb esment les fites de pedra, al principi caminant enmig de restes d’antigues marjades i després per un tram de roques sense un camí ben definit. Quan arribam a dalt, a 926 metres, les fites ens condueixen un poc cap a l’esquerra i en poc temps arribam al vèrtex geodèsic on conflueixen tres municipis: Estellencs, Puigpunyent i Calvià.

Pujar fins aquí té doble premi. Una vista magnífica de 360º sense obstacles intermedis i, a uns 100 metres cap a l’esquerra, unes solitàries runes plenes d’història... i d’històries. Són les restes del petit observatori on visqué l’any 1808 l’astrònom, polític i matemàtic rossellonès Dominique François Aragó. En aquest ambient tan hostil, Aragó hi passà dures jornades per mesurar l’arc de meridià terrestre entre Catalunya i les Balears. Aragó triangulava entre Mallorca, Eivissa i Formentera per acabar d’estendre el meridià de París fins a les Illes.

Però a finals de maig arribaren a Mallorca les notícies de l’aixecament de la Península contra els napoleònics. A Mallorca, varen prendre Aragó per un espia francès, idea fonamentada en les seves estranyes operacions amb foc i estris òptics dalt d’una muntanya. Un escamot armat va partir cap a la mola disposat a capturar el perillós espia.

No va poder sortir de l’illa i va consentir ser empresonat al Castell de Bellver, més com a protecció que com a càstig. Dos mesos després va aconseguir partir cap a Cabrera i després cap a l’Alger.

Baixam del cim per la mateixa ruta de pujada, en direcció a la penya Blanca. Tornam a passar el coll i l’era de batre fins a arribar, per la zona de pinar, a la paret seca, que fa partió amb el terme d’Estellencs. Cap a l’esquerra tornaríem per sa Coma d’en Vidal, però no botam la paret sinó que ens desviam cap a la dreta.

Després d’uns 30 minuts arribam a una cruïlla de caminets. Nosaltres seguim en direcció cap a Estellencs. A mà dreta, gairebé durant tot el camí de retorn, ens vetla el puig de Galatzó. Les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica) dominen el paisatge, amb alguns pins (Pinus halepensis), mates (Pistacia lentiscus), ginebrons (Juniperus oxycedrus) i garballons (Chamaerops humilis) aquí i allà.

En aquest tram, es pot veure un arbust espinós en forma de coixí que viu en zones de muntanya. És un endemisme que té les fulles petites i allargades, un poquet més estretes a la base. Està adaptat a viure en llocs rocosos, amb poc sòl i batuts pel vent. És el mal hivern o espinalera (Rhamnus bourgeanus).

Seguim amb esment les fites de pedra, per un tram sense un tirany definit, fins a arribar al camí de pujada al puig de Galatzó. Giram cap a l’esquerra i sempre de baixada arribam a l’àrea recreativa de Son Fortuny, on podem fer un merescut descans.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí Vell de Lluc a Pollença

Dificultad:(Català) Mitja
Distancia:(Català) 17.80 km (només anada)
Duración:(Català) 2 h
Temática:(Català) La nostra ruta comença a Lluc i ens durà, travessant les possessions de Menut, Binifaldó, Muntanya, Son Marc, Son Grua i Can Serra, fins a la vall d’en Marc, ja al terme municipal de Pollença, un dels municipis amb més riquesa natural, cultural i paisatgística del Paratge natural de la Serra de Tramuntana.

Iniciarem l’itinerari al Santuari de Lluc. A partir del centre d’educació ambiental de Binifaldó, només cal seguir els indicadors de la GR-221 i no tindrem cap dificultat per trobar el camí fins a Pollença.

Color:   

Etapas

(Català)

Després de passar per davall els porxets del Santuari de Lluc, prenem un camí asfaltat amb el torrent a la banda esquerra. Pocs metres més endavantens desviam cap a l’esquerra fins a arribar al camp de futbol. Deixam a l’esquerra un pontet de fusta i agafam l’antic camí Reial, que unia Lluc amb Pollença. Sortim a la carretera Ma-10 (Andratx-Pollença) i anam cap a l’esquerra fins a trobar un camí asfaltat amb els cartells de benvinguda a les finques públiques de Menut i Binifaldó.

Seguint el camí asfaltat entre alzines i rocams, arribam a les cases de Menut, les deixam a la dreta i continuam el camí fins a arribar al centre d’educació ambiental de Binifaldó. El deixarem a la nostra dreta per seguir el camí ample, ara ja sense asfaltar, que transcorre paral·lel a la paret de pedra en sec que delimita les tanques de conreus de devora les cases.

Però abans podem returar-nos i recórrer l’itinerari adaptat a persones amb discapacitat visual que durant més o menys un quilòmetre va en la nostra mateixa direcció. Us convidam a fer-lo, amb els ulls oberts o tancats, però, això sí, amb tots els sentits ben desperts.

Aquí podem comprovar quins altres sentits intervenen en la contemplació de la natura. A la tardor escoltarem un crec-crec en trepitjar les fulles que perden els polls blancs (Populus alba), i a l’estiu gaudirem de l’ombra que ens dóna l’alzina d’en Pere, de més de 500 anys! Durant tot l’any, ens acompanyaran diferents ocells amb els seus cants: el tord (Turdus philomelos), el ferrerico (Parus major) o el tudó (Columba palumbus).

Juguem a endevinar-los! Podem descobrir el tacte dentat del marge de les fulles del llampúdol bord (Rhamnus ludovici-salvatoris) i com són d’aferradisses les fulles de l’estepa llimonenca (Cistus monspeliensis). Després de passar la mà pel romaní (Rosmarinus officinalis), olorau-la, té una aroma inconfusible.

Després d’una lleugera pujada assolim el collet de Binifaldó (598 m), des d’on podem gaudir d’una magnífica vista de la badia de Pollença. I si el dia és ben clar, fi ns i tot a vegades s’intueix la silueta de l’illa de Menorca. Passam per un portell que separa la fi nca pública de Binifaldó de la possessió de Muntanya, fi nca privada, i baixam per l’antic camí de ferradura fins a arribar a la font de Muntanya, on els pelegrins s’aturaven a refrescarse quan anaven a Lluc.

Al costat de la mina d’aquesta font, una taula i un banc de pedra ens conviden a seure per descansar una estoneta.

Abans de tornar a emprendre camí, podem aprofitar per conèixer una planteta que cerca llocs com aquest per créixer, llocs que són un poc humits: la margalideta (Bellium bellidioides). És petitona, i si no és primavera, no la trobarem florida, i potser ens haurem d’acotar per veure que té les fulles un poquet arrodonides i que estan agrupades en forma de roseta a la base de la planta.

Pels voltants, la falguera de Lluc (Pteridium aquilinum) és bastant abundant i no ens passarà desapercebuda perquè pot arribar a fer un metre d’alçària. La fulla, que en el cas de les falgueres s’anomena fronda, està molt dividida.

Hi havia la creença que aquesta falguera floria, fructificava i dispersava les llavors quan arribava la mitjanit de Sant Joan; per això mai no se la veia en flor i era impossible recollir-ne la llavor. Se li atribueixen propietats medicinals, però hom diu que ha de ser recollida als voltants de Lluc perquè sigui efectiva. Aquesta creença recollida a les “Rondaies mallorquines” de Mn. Alcover, no té fonament científic, ja que les falgueres es reprodueixen per espores, que es troben al revers de les fulles.

Ens endinsam dins l’alzinar, on segur que ens cridarà l’atenció la manca quasi absoluta de sotabosc. Després d’uns quants revolts, arribam a un ampli camí asfaltat que ens conduirà fins al costat del torrent Fondo de Muntanya i a la vall d’en Marc, on els conreus de figueres, ametlers i tarongers dominen el paisatge.

Aquesta vall marca l’obertura de la Serra cap a la costa i separa dues grans alineacions muntanyoses. Si ens giram cap al sud, veim el puig de Ca de Míner (887 m, l’altitud màxima del municipi), la Cuculla de Fartàritx, la Moleta i el Moletó, relleus que actuen com a contraforts del puig Tomir. A l’altre bloc muntanyós, situat al nord de la vall d’en Marc, es troben el puig de Can Massot, el puig Gros de Ternelles (el segon més alt del terme, amb 839 m) i el puig de l’Esbaldregat.

Abans de la conquesta, a les terres que avui anomenam Son Marc, que dóna nom a la vall, hi havia l’alqueria sarraïna de Beni-Gigar, on vivia l’hereu Ben-Nassar. S’enamorà de Balaixa, filla de l’alqueria veïna d’Algatzení, avui Can Guilló. Però els seus pares no aprovaven aquesta relació, i Balaixa emmalaltí d’amor. Entre deliris deia que només les fl ors d’ametler de Beni-Gigar podrien curar-la. Son pare estava preocupat, perquè faltaven encara mesos perquè els ametlers florissin. Balaixa, però, insistia. Llavors son pare decidí que si Ben-Nassar li duia un ram de flors d’ametler abans que hagués passat la lluna plena donaria el seu consentiment per a les seves noces.

Ben-Nassar patia perquè pensava que els ametlers mai no floririen abans de la lluna plena. I plorà davall les branques d’un dels ametlers de Beni-Gigar. Llavors, un rossinyol, quan va veure com s’obrien les flors blanques, cantà:

L’ametler, així florit, és un vel de nuviances; i per la donzella, el cel obert davant la seva ànima.

Balaixa i Ben-Nassar a la fi es casaren. A Pollença podem trobar un carrer dedicat a Balaixa. Amb les remors d’aquesta bella llegenda arribam al Pi de Son Grua, un pi alt que s’alça a la cruïlla del camí vell amb la carretera Ma-10 (Andratx-Pollença). Seguim per un tiranyet més o menys paral·lel a la carretera pel costat del torrent de Son Marc. Els plataners (Platanus sp.), el cirerers de pastor (Crataegus monogyna) i els esbarzers (Rubus ulmifolius) són ben abundants en aquest tram de camí. Un poc més endavant creuam un pont per a vianants, dit el pas d’en Barqueta, i sense cap dificultat arribam a Pollença.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Volta des General

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 4.22 km (només anada)
Duración:(Català) 2 h 30 min
Temática:(Català) Una lleugera baixada entre la muntanya i la mar ens durà des dels voltants de Banyalbufar al Port des Canonge, antic port de pescadors i llogaret costaner. Avui dia inclou un nucli urbà de segona residència i continua sent una raconada amb encant que convida a la contemplació del paisatge i la costa nord mallorquina.

Color:   

Etapas

(Català)

Iniciam aquesta agradable caminada a vorera de mar a una petita esplanada on podem deixar el cotxe, situada al quilòmetre 85,2 de la carretera Ma-10 d’Andratx a Pollença. Des d’aquest punt tenim una excel·lent panoràmica sobre la vila de Banyalbufar i les seves marjades. Són ben abundants i complexos els sistemes de canalització hídrica, els safareigs i les fonts de mina. Les marjades ben llaurades afavoreixen la infiltració i eviten l’erosió, i sobre elles es produeix hortalissa i vinya talment com temps enrere.

Seguim el camí de carro ample i de terra. Als pocs minuts, vora un aljub modern i sense cap interès, trobam una bifurcació del camí que va cap a la dreta i que hem d’ignorar. Al llarg del camí trobam indicis d’un antic empedrat, envoltat d’un bosc mixt de pins (Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex), amb ullastre (Olea europaea var. sylvestris), mata (Pistacia lentiscus) i algun exemplar de garballó (Chamaerops humilis). En cinc minuts trobam una barrera metàl·lica oberta, amb un botador a l’esquerra, i a pocs metres apareix una cruïlla i hem de prendre a la dreta. Ara, les alzines es fan més escadusseres i les arboceres (Arbutus unedo) i el peterrell (Erica multiflora) prenen protagonisme.

En uns minuts trobam a la dreta del camí que surt un sender poc marcat el qual hem de deixar i hem de seguir per l’esquerra. Si ens hi fixam es poden intuir restes d’antigues marjades, ben evidenciades pels vells garrovers que hi ha intercalats dins del bosc. Els ocells ens acompanyaran al llargde tot l’any: el busqueret capnegre (Sylvia melanocephala), el passaforadí (Troglodytes troglodytes), el pinsà (Fringilla coelebs), el ferrerico (<>Parus major), el reietó cellablanc (Regulus ignicapillus)... i durant l’hivern veurem amb abundància el rupit (Erithacus rubecula) i el tord (Turdus philomelos). Hi ha una espècie que no ens abandonarà en tot el camí i ens aguaitarà des de qualsevol pi, el trencapinyons (Loxia curvirostra). Aquest aucell, d'aspecte i comportaments de lloret, s’alimenta dels pinyons que extreu de les pinyes del pi blanc amb l’ajut del seu potent bec tort i entrecreuat en forma de tenalles. Les femelles són de color verd amb un suau pigallat al ventre, flancs i esquena, mentre que els mascles exhibeixen un roig intens i cridaner. De ben segur que els sentirem cantar mentre es desplacen pels pins i, parant una mica l’orella, sentirem com fan cruixir les pinyes amb els seus becs.

A mà esquerra la presència de la mar es fa evident i a la nostra dreta ens acompanyen unes penyes blanquinoses, que corresponen al puig de ses Planes. Després d’una mitja hora de caminar trobam un rotlo de sitja i una barraca de carboner molt peculiar, que es va construir aprofitant una gran roca o quer. Recentment s’ha reconstruït el capell característic de càrritx.Veurem també les restes d’una antiga casa de pedra. El camí continua sent ample i discorre sobre un marge empedrat i vorejat amb uns importants escopidors de pedra.

El camí puja suaument i s’observen grans blocs de pedra. Els quers s’escampen arreu entre el pinar i es fa difícil aclarir si són els pins els que suporten els quers o si és a l’inrevés. Aquestes rocotes sembla que tenen el seu origen en antigues esllavissades del puig de ses Planes, i han originat un paisatge original i extraordinari.

Al cap d’uns 40 minuts de l’inici, trobam a la nostra dreta un forn de calç molt gros, excavat a la roca gairebé en la seva totalitat. A partir d’aquí l’arboçar guanya terreny al pinar i el camí comença a anar cap avall. Ara el camí s’estreny i passarem baix el desplomat de les penyes des Corral Fals, des d’on tindrem una vista excel·lent sobre la punta de s’Àguila, un esperó amb una configuració dels seus estrats característica, que s’endinsa cap a lamar. Amb una mica de sort veurem el ràpid vol del falcó (Falco peregrinus) amb volença per aquests espadats.

Continuam descendint pel camí i en una corba tenim una panoràmica de la punta de Sóller, na Foradada i la talaia de Son Galceran. També veim la urbanització del Port des Canonge. El nostre camí desemboca a una pista asfaltada que entra cap a la dreta a dins de la finca de Son Bunyola. Les cases de la finca queden al nostre enfront. Seguim la pista cap a l’esquerra i després de tres corbes tornam a enllaçar amb un camí de terra.

Aquesta ruta és especial pel gran impacte visual de les formacions geològiques que anam trobant. A la dreta del camí podem veure una mostra interessant d’estrats disposats verticalment. Si ens aturam a pensar en les forces geològiques que han hagut d’actuar per moure aquests dipòsits horitzontals cap a la verticalitat, de ben segur que en quedarem admirats.

A partir d’aquí, convé returar-nos i mirar davall els peus; veurem que la terra és d’un vermell intens. Aquest sòl silícic i baix en carbonats fa que la vegetació que hi apareix sigui especial: continuam tenint pins, però el sotabosc és compost bàsicament per bosquines d’aladerns de fulla estreta (Phillyrea angustifolia) -arbusts semblants a ullastres amb olivetes menudes-, clapes de bruc (Erica arborea) i per murtreres (Myrtus communis). Com a curiositat, podem trobar murtra amb els típics fruits de color negre, i murtra de fruits de color blanc. Aquesta darrera coloració és deguda a una modificació genètica que produeix alteracions enzimàtiques. Els fruits de l’aladern i de la murtra serveixen d’aliment als petits aucells a la tardor. Els marts (Martes martes) són també uns grans consumidors de murtons.

A la nostra esquerra queda un sortint anomenat punta Roja, en clara referència al color del seu rocam. Aquí, com en altres llocs de la costa nord mallorquina, els pins arriben a tocar de la mar. Els temporals i la consegüent erosió i pèrdua de sòl els van desarrelant, i fins i tot arriba a matar-los i abocar-los a la mar. La força del vent i l’esprai marí també s’encarreguen de modelar la vegetació, i les murtreres i aladerns agafen formes de coixí.

Continuam caminant ran de mar i deixam a mà esquerra un portell amb una barrera de fusta a la dreta. Passam vora les restes d’uns excusats fets de pedra i amb pocs minuts arribam a un torrent que desemboca a la platja de Son Bunyola. El camí gira a la dreta i enfila uns esglaons picats a la roca i tot d’una volta a l’esquerra i ens duu a travessar un segon torrent que en determinades èpoques pot dur aigua i s’ha d’anar amb esment per no llenegar. En uns minuts ens trobam a una esplanada sense vegetació i, després de travessar-la, arribam al Port des Canonge. A través d’uns esglaons podem accedir a un mirador sobre la caleta del port. Des d’aquí podem trobar unes quantes alcoves o escars a la dreta i en una altra raconada a l’esquerra, unes rampes fetes amb barres de fusta per on treure les barques. Quan trobam l’asfalt, tenim al nostre davant el nucli urbà, amb les cases més antigues i la urbanització a continuació. Des d’aquest punt, i després de descansar un poc, tornarem sobre les nostres passes cap al punt d’inici.

A la platja de Son Bunyola no trobarem arena; es tracta d’una típica cala de còdols de la costa nord de Mallorca. Els còdols són pedres erosionades, fragments de roca modelades per les ones dia rere dia. El fregament entre ells els arrodoneix i mata els caires angulosos fins aconseguir aquestes formes rodones o el·líptiques, llises i suaus. La força de l’onatge dels temporals de nord treu a la superfície còdols de major mida, i depenent de l’estat de la mar, l’aparença de la cala serà diferent, amb pedres de major mida unes vegades i més petites unes altres.

Entre aquests còdols, en trobarem alguns de color vermellós i de tacte aspre. Són fragments de gres d’uns dipòsits de quars i llims vermells anomenats Buntsandstein. Aquestes roques són molt antigues, del triàsic inferior, amb aproximadament 250 milions d’anys d’antiguitat. Són ben interessants i sembla que contenen icnites (petjades fòssils), molt probablement atribuïbles a petits sauris Cheirotherium, ancestres dels dinosaures. Es pot veure una gran llosa que presenta aquestes petjades a l’edifici Guillem Colom i Casasnovas de la Universitat de les Illes Balears.

Els nostres padrins coneixen aquestes roques com a “pedra d’esmolar”; la seva naturalesa de gres quarsós fa que serveixi, si es banya amb aigua, per treure tall als ganivets. Amb una mica de sort podem veure encara a alguna casa una pedra d’esmolar feta d’aquest material.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Itinerari de ses Sínies

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 4.7 km (només anada)
Duración:(Català) 2 h
Temática:(Català) La finca pública de Galatzó es troba al municipi de Calvià i ocupa tota la vall conformada pel puig de Galatzó i les muntanyes que l’envolten. Muntanyes màgiques, si hem de fer cas de les llegendes: d’aquestes terres s’han contat històries d’esperits i aparicions, de persecucions i ajusticiaments, o del magnetisme estrany que afecta el comportament d’animals i persones. La finca és de titularitat municipal des de maig del 2006.

Color:   

Etapas

(Català)

Arribam a la finca per la carretera Ma-1032 que uneix es Capdellà amb Galilea. Aproximadament al quilòmetre 2 hi ha un desviament a l’esquerra que ens du, després de recórrer 600 metres per un camí de terra, a l’entrada de la finca.

El paisatge de la finca està dominat per la presència del puig de Galatzó,que amb els seus 1.025 metres d’alçària és visible des de tots els seus racons. El nostre itinerari transcorre en direcció nord cap a la vall compresa entre les muntanyes de s’Esclop i el puig de Galatzó.

Per començar la passejada, ens situam davant les cases de la possessió i ens dirigim cap a la façana de la dreta. Passam pel porxo embigat i ens trobam amb el camí de pedra en sec que hem de seguir. Al llarg de tot l’itinerari trobarem fites de color taronja.

El camí travessa un sementer dedicat al cultiu d’arbres de secà i pastures. L’activitat humana al llarg del temps ha modelat el paisatge de la fi nca de manera tan determinant com els factors naturals. En aquest primer tram, la topografi a planera resulta idònia per als cultius tradicionals de secà; als vessants del Galatzó, la petjada humana està present en les marjades dedicades al cultiu de l’olivera, avui envaïdes de pins, i als boscos, en els ranxos de carboner.

A la dreta del camí queda el bosc de sa Madona i, a l’esquerra, el puig des Senyor, amb 281 metres d’alçària. Arribam a una cruïlla, i el nostre itinerari continua capa la dreta. Si seguíssim cap a l’esquerra, el camí ens portaria a la font de sa Cometa, on hi ha una font de mina i unes taules per descansar o menjar un poc.

A partir d’aquí el camí s’endinsa en un comellar conegut com de na Llaneres. Els forns de calç i els ranxos de carboner sovintejaran a ambdós costats.

El carboners fabricaven carbó vegetal a partir de la llenya dels boscos i després el venien als pobles veïns com a combustible. Arrendaven al senyor de la possessió la parcel·la de bosc d’on podrien treure la llenya i on podrien construir el rotlo de la sitja. Moltes vegades el pagament es feia en espècies: llenya a canvi de carbó.

El rotlo de sitja és una construcció circular i plana, semblant a una era petita, feta amb pedres reblides de pedreny petit i cobertes de terra. Sobre aquest cercle s’amuntegaven els trossos de llenya per cremar. Ben a prop del rotlo construïen la seva barraca per poder refugiar-se. Eren construccions molt senzilles de paret seca i sostre de càrritx amb una única obertura, el portal, orientat cap al rotlo per poder vetlar la sitja. La cocció durava entre una setmana i deu dies.

En aquesta zona, prop de les sitges hi ha dos forns de calç. Els calciners trobaren aquí tots els elements necessaris per produir calç: pedra calcària (pedra viva) i llenya. La proximitat al torrent de Galatzó també els asseguraval’abastiment d’aigua.

El camí segueix paral·lel al torrent mentre el terreny es torna més abrupte. La vegetació també ha canviat: hem deixat enrere el bosc i ara el que domina són les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica) i el garballons (Chamaerops humilis). Tot i això, continuam trobant ranxos de carboner i forns de calç. Si tenim en compte que ambdós elements es construïen sempre a llocs on abundava la llenya i la pedra, podem pensar que en el passat hi havia hagut un bosc en aquest lloc. Probablement la sobreexplotació i elsefectes d’un incendi han provocat aquest canvi.

Un poc més endavant, sense deixar el camí, ens trobam amb un ranxo de carboner que fou restaurat per l’Escola Taller d’Ocupació Galatzó el 2007. També hi ha una àrea recreativa.

El camí continua fins a ses Sínies, on trobam un nou conjunt etnogràfi c constituït per una barraca de carboner, una barraca de roter i un rotlo de sitja i, un poc més endavant, un pou amb un abeurador.

Amb el nom de roter es denominava una persona a la qual se cedia un tros de terra (la rota) dins una propietat aliena perquè l’explotàs durant uns quants anys. Anualment, el roter havia d’entregar al propietari de la possessió una part del producte de la rota o bé a canvi havia de fer tasques de neteja de garriga o arreglar marges.

Les rotes normalment són terres poc fèrtils o allunyades de les cases de possessió. Les restes d’habitatges que s’han conservat ens fan pensar que la vida del roter devia ser ben dura. Disposaven només de senzilles barraques de pedra en sec amb un fumeral com a únic luxe

A la dreta del pou un indicador ens dirigeix cap al mirador de ses Sínies. Des del mirador les vistes són ben interessants. D’esquerra a dreta, atalaiam ses Males Roques, el comellar des Lladres, la moleta Rasa, el puig de Galatzó i la serra de na Burguesa; als nostres peus, la vall de Galatzó.

La vegetació dominant està ara conformada per arbusts com el garballó (Chamaerops humilis), palmera autòctona de dàtils petits amb propietatsastringents; el ginebró (Juniperus oxycedrus), de fulles punxents i color verd pàl·lid, i l’ullastre (Olea europaea subsp. sylvestris), de fulles platejades. Les lianes com l’aritja (Smilax aspera) s’arrepengen arreu com a bones enfi ladisses. També són abundants les aferradisses estepes negres (Cistus monspeliensis), els olorosos romanins (Rosmarinus offi - cinalis) i els brucs (Erica arborea).

Una vegada que hem gaudit de la vista des del mirador, tornam enrere fi ns al pou de ses Sínies. De la nostra esquerra parteix un tirany senyalitzat que ens porta fi ns al poblat de navetiformes de ses Sínies. Es tracta d’un poblat de l’edat del bronze, data entre el 1.700 i el 900 aC, i formatper construccions de pedra en forma de ferradura allargada (nau). La seva funció era servir d’habitatges. Només una de les estructures és fàcilment identifi cable, ja que la resta es troba envaïda per la vegetació. Això no obstant, les restes disperses han permès als experts suposar que en aquest indret hi havia hagut una població permanent bastant nombrosa.

Des d’aquí podem enllaçar amb els dos itineraris, també senyalitzats, que porten al cim de s’Esclop i al cim del Galatzó, variant de la GR-221.

El puig de Galatzó i la mola de s’Esclop constitueixen els dos primers grans cims meridionals de la Serra de Tramuntana. Ambdós es caracteritzen per acollir nombrosos endemismes vegetals, com ara el trèvol de quatre fulles (Lotus tetraphyllus) i l’espinaler o mal hivern (Rhamnus bourgeanus).

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Les fonts Ufanes

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 2.9 km (gairebé circular)
Duración:(Català) 45 min
Recomendaciones:(Català) Portau calçat adequat i resistent a l'aigua.
Temática:(Català) La finca de Gabellí Petit, propera a l’ermita de Sant Miquel de Campanet, ofereix bells paisatges per gaudir d’un passeig agradable en qualsevol època de l’any, i és, a més, l’escenari d’un fenomen hidrogeològic realment sorprenent: hi brollen les fonts Ufanes. Per aquest motiu, des de l’any 2001, les 50,2 hectàrees de la finca pública i part de les privades adjacents són un espai natural protegit amb la categoria de Monument natural.

Per preservar aquest singular entorn natural, la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears va comprar la finca l’any 2005.

La finca pública de Gabellí Petit es pot visitar tot l'any entre les 10 hores i les 17 hores. Quant les fonts rebenten, l'aigua corre lliurement en molt de trams del camí, per això és recomanable dur calçat adequat i resistent a l'aigua.

Color:   

Etapas

(Català)

L’entrada a la fi nca de Gabellí Petit es troba just devora l’antiga ermita de Sant Miquel, situada a menys d’un quilòmetre del nucli de Campanet. El camí discorre vora el torrent de Sant Miquel entre camps de conreu. A l’esquerra podem admirar les cases de possessió de Gabellí Gran i Petit, que antigament gestionaven ambdues finques.

El camí es bifurca a uns 30 metres, ambdós ramals ens duran fins a on brollen les fonts, però el camí de la dreta és més planer. Després de caminar 20 minuts, arribam a un pontet que travessa el torrent de Teló. Una vegada que arribam a un portell de marès, comença l’alzinar.

Aquest bosc ombrívol i humit, de vegetació exuberant, ens trasllada a un món de contes ple de màgia i amb petits tresors per descobrir durant les diferents estacions de l’any. Seguirem el camí marcat a fi de no destorbar les espècies que viuen a l’alzinar.

Les alzines (Quercus ilex) estan acompanyades per un sotabosc de mates (Pistacia lentiscus), arboceres (Arbutus unedo), murteres (Myrtus communis), llampúgols (Rhamnus alaternus) i esbarzers (Rubus ulmifolius). Aquí i allà, les branques apareixen ornades per l’enfiladissa aritja (Smilax aspera),que puja en lianes espinoses, i per l’atractiva vidalba (Clematis cirrhosa var. balearica). Per primavera les delicades flors del pa porcí (Cyclamen balearicum) aixequen el cap entre la fullaraca. A la vora dels cursos d’aigua, el bosc s’enriqueix i les alzines es mesclen amb vegetació més pròpia de la vegetació de ribera, com oms (Ulmus minor) i freixes (Fraxinus angustifolia).

És dins aquest brancam atapeït on es troba a gust una gran munió d’aucellons. Ens sorprendrà de ben segur el grinyol i el tac-tac d’algun busqueret de capell (Sylvia atricapilla) i no es farà esperar algun grupet de reietons (Regulus ignicapilla), que ens delectaran amb el seu cant agut i fi i amb els seus moviments acrobàtics per capturar insectes minúsculs de les fulles de les alzines.

Al sotabosc, el rei és el passaforadí (Troglodytes troglodytes), i de ben segur que ens passarà desapercebut el seu niu, en forma de bolla i folrat de molsa i líquens , una obra mimètica excel·lent. Els pinsans (Fringilla coelebs) els trobarem cantant arreu i gairebé sempre pasturant per terra cercant llavors, insectes, fragments d’aglà... Si escoltam amb atenció, sentirem que algú remena el fullam del terra, el misteri es resol quan el crit d’alarma de la mèl·lera (Turdus merula) ressona dins el bosc en veure’s sorpresa.

El camí ens porta sense desviació possible fins als antics sestadors de la finca habilitats com a centre d’interpretació. Dins el centre trobarem una sala d’audiovisuals, una sala d’exposicions temporals i uns banys públics adaptats a persones amb mobilitat reduïda.

En sortir del centre d’interpretació, a la dreta un senyal ens indica dos punts d’interès: un talaiot, testimoni de l’antiga ocupació humana d’aquestes terres, i el torrent de Biniatró.

De l’antic talaiot només se’n conserva la portada, constituïda per tres grans lloses, i la resta de pedres s’amunteguen ja sense cap forma. Sols es pot intuir que devia ser bastant gran. Podem observar que els constructors treballaven amb unes pedres molt grosses i difícils de moure.

Si continuam aquest camí un parell de minuts, arribam al torrent de Biniatró, que arreplega les aigües dels vessants més propers de la Serra de Tramuntana que marquen els límits del terme municipal de Campanet amb els d’Escorca i Selva, com sa Carrasca (477 m), la serra des Pas d’en Bisquerra i el puig de Ca de Son Monjo (271 m).

Si continuam pel camí de l’esquerra, arribam ben aviat a un dels punts més espectaculars d’on brollen les fonts Ufanes els dies que rebenten.

Per què succeeix aquest fenomen tan espectacular? La conca hidrogeològica d’alimentació de les fonts ocupa una superfície de 46 quilòmetres quadrats, amb roques calcàries molt permeables a la part superior i poc permeables a la part profunda. A la part sud d’aquesta conca hi ha una falla o fractura del terreny, d’alineació NE-SO, que és el límit del massís permeable amb les roques impermeables.

Quan plou, l’aigua s’infiltra fins a arribar al nivell freàtic de l’aqüífer, de manera que les roques, els porus, les fissures i les coves se saturen d’aigua. Com que la part més baixa de l’aqüífer està envoltada de material impermeable, l’aigua s’hi emmagatzema i no s’infiltra. Puja el nivell freàtic de l’aqüífer fins que arriba a un punt, després de precipitacions abundants i de recollir l’aigua de tota la conca, en què l’aqüífer ja no pot emmagatzemarne més. Aleshores, l’aigua surt de forma torrencial pels punts de surgència. Aquests punts es troben en línia al llarg de les cotes més baixes del terreny on es troba la falla. Les dues surgències principals són la Ufana Grossa i la Ufana Petita. Quan plou molt el cabal d’aflorament és prou abundant, l’aigua troba altres fissures i petits punts de sortida, brolla i raja per tot l’alzinar.

Una vegada que l’aqüífer es descarrega, el nivell freàtic baixa per sota d’aquests punts de sortida a l’exterior i les fonts deixen de brollar fins als episodis següents de pluges importants.

L’aigua de les fonts Ufanes corre agitada pel torrent de Teló i s’ajunta devers l’ermita de Sant Miquel amb la del torrent de Biniatró i la d’altres torrents que drenen la zona, de manera que dóna lloc al torrent homònim (de Sant Miquel). A partir d’aquí, transcorre cap al pla de sa Pobla, travessa camps de conreu i carrega els aqüífers de la conca hidrològica fi ns a arribar al Parc natural de s’Albufera de Mallorca.

La vegetació de ribera del torrent de Sant Miquel retura el cabal d’aigua, i això afavoreix la infiltració cap als aqüífers i evita l’erosió i la pèrdua de sòl. En arribar a s’Albufera, s’ajunta amb el torrent de Muro i amb sa Siurana. Una part de l’aigua és evacuada cap a la mar pels canals principals, mentre que la resta es distribueix pels canals secundaris i nega l’aiguamoll. Aquesta aigua també arribarà a la mar, però ho farà més lentament, de manera que permet el sosteniment de tots els cicles biològics que es donen en aquesta zona humida. L’aigua infiltrada caps als aqüífers abasteix els pous i origina unes surgències anomenades ullals que també incrementen el nivell d’aigua del Parc.

Seguim el camí, que poc després ens porta fora de l’alzinar. A partir d’aquí baixa amb un pendent suau fins a la sortida de la finca. A la dreta queden les cases i les terres de Gabellí Gran. Avui en dia es dediquen al cultiu i a la pastura.

Les terres planeres de Gabellí Petit més enllà de l’alzinar es destinen al cultiu del garrover. El garrover (Ceratonia siliqua) és un arbre típic del secà mallorquí, que es fa en sòls pobres i no necessita gaires atencions. Es cultiva des de temps immemorials i és difícil determinar-ne l’origen.

Tradicionalment, la llenya de garrover ha estat utilitzada com a combustible. El seu fruit, la garrova, s’utilitzava com a pinso per al bestiar. Avui dia, s’empra com a succedani del cacau per fabricar xocolata. La llavor, el garroví, durant els anys de la Guerra Civil espanyola i els anys de la postguerra, en què el país quedà aïllat internacionalment, adquirí importància per a l’alimentació humana perquè se’n feia cafè. Actualment, de la llavor de la garrova se n’extreu la farina de garroví, un espessidor alimentari per a gelats, sopes, salses i refrescs. També se n’extreu el fitat, una substància amb propietats terapèutiques que aporta oligoelements, aminoàcids i vitamines A i B. La ingestió de fitat redueixel risc de patir càlculs renals.

El camí s’ajunta amb el ramal que hem utilitzat d’anada, de manera que retornam a l’entrada de la finca pel mateix camí.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de cala Figuera

Dificultad:(Català) Baixa
Distancia:(Català) 944 m
Duración:(Català) 30 min
Temática:(Català) Us proposam un itinerari ben senzill a Cala Figuera. Aquesta vegada l’objectiu no és tant fer una gran caminada, sinó parar esment en els éssers vius que ens podem trobar en un dia de platja al litoral de Tramuntana. Hem triat aquest indret com a mostra, però moltes coses que us contam es poden fer extensives a altres indrets costaners de la Serra de Tramuntana.

Cala Figuera es troba al terme municipal de Pollença, gairebé a l’extrem nord de la Serra. Per arribar-hi hem d’agafar la carretera PM-221 del Port de Pollença al cap de Formentor. Un poc abans del túnel, al quilòmetre 12,7, trobarem el senyal que marca l’inici del camí.

Color:   

Etapas

(Català)

Començam fent camí per un pinaret. A mesura que baixam cap a la mar la vegetació canvia, i les carritxeres (Ampelodesmos mauritanica), amb alguns garballons (Chamaerops humilis), pugen pels vessants dels penya-segats que ens queden a dreta i esquerra.

El que és interessant en aquesta ocasió és fi xar-nos en les plantes que poden viure just al costat de la mar en les condicions tan hostils d’aquest entorn. Són plantes que, a més de l’embat marí, carregat de sal, a l’hivern han de suportar la manca de sol, i a l’estiu han de resistir la forta insolació. Els canvis genètics produïts a l’atzar (mutacions) es tradueixen en canvis morfològics, fi siològics o bioquímics, o en millores en l’estratègia reproductiva, cosa que ha fet individus més forts i resistents que han pogut adaptar-se a viure en aquests ambients adversos.

Per exemple, el fonoll marí (Crithmum maritimum) sobreviu en aquests indrets perquè té les fulles carnoses, suculentes, i això li permet emmagatzemar més aigua en els teixits. Gràcies a aquest augment de la gruixa de les fulles i a la forma arrodonida que tenen, la superfície de la planta s’exposa menys a l’aire i perd menys aigua. A més, és capaç de germinar encara que la concentració de sals en el sòl sigui bastant alta.

Un altre exemple de vegetació que trobam pel camí són les saladines (Limonium spp.), que adopten una forma de coixinet i que retenen les fulles que cauen dins la mata, de manera que creen el seu propi substrat. Així, quan es descomponen, proporcionen a la planta l’humus orgànic que necessiten. A més a més, aconsegueixen eliminar l’excés de sal excretant-la a través de les fulles i així en mantenen unes concentracions que no són tòxiques per a la planta.

Al llarg de l’evolució, els socarrells (Launaea cervicornis) han adquirit una adaptació reproductiva curiosa en la manera que tenen d’aprofi tar el vent per dispersar les seves llavors. Aquest endemisme amb forma de coixinet espinós té les llavors envoltades d’unes petites plomes que s’anomenen vilans. D’aquesta manera, amb una bufada de vent les llavors volen, es dispersen fàcilment, i hi ha més probabilitats que alguna arribi a una fi ssura amb un poc de terra i pugui arrelar.

Un altre assoliment evolutiu d’aquesta espècie és la reducció de la mida de les fulles d ’aqu e s t a planta per evitar pèrdues d’aigua.

Les aus marines també s’han adaptat a les condicions extremes d’aquest ambient. La membrana interdigital, un teixit que uneix els dits dels peus, els permet nedar o moure’s amb facilitat a l’aigua. El plomatge impermeable que en recobreix el cos els permet aixecar el vol just sortint de l’aigua. Moltes tenen al cap, prop dels ulls, unes glàndules que eliminen l’excés de sal, la qual ingereixen amb l’aigua i el menjar. Aquesta adaptació la comparteixen amb les tortugues marines.

Les gavines són les aus marines més conegudes. La que veim sovint en grans grups és la gavina de potes grogues (Larus michahellis). Un poc més petita i amb el bec vermell, és la gavina roja (Larus audouinii), que està considerada d'interès especial al catàleg nacional d'espècies amenaçades. Al contrari que la primera, no és tan gregària, ja que es mou en solitari o en parella. Li agraden les costes rocoses i baixes amb caletes.

Una altra au costanera que freqüenta illots i penya-segats és el corb marí (Phalacrocorax aristotelis). El reconeixerem fàcilment pel plomatge completament negre en els adults i grisós amb el pit blanc en els joves. És molt característic el plomall que presenta al cap en l’època de cria. Una característica d’aquesta au és que no té el plomatge impermeable, per això, després de pescar, necessita eixugar-se les ales estenent-les al sol.

Des de la vorera és possible que observem algun exemplar de virot petit (Puffinus mauretanicus). Aquesta au marina és endèmica de les Balears, i se sol veure en zones d’aigües poc profundes de la plataforma continental on s’alimenta aprofitant moles de peixos pelàgics. La veurem fer vols arran d’aigua, gairebé sempre formant grups nombrosos.

El camí desemboca en una petita esplanada amb vistes a la cala. Un parell d’esglaons ens separen de la cala de còdols. A la dreta queda l’alterós puig Fumat, i a l’esquerra, el morro de Catalunya. Els penya-segats de l’un i de l’altre tenen la màxima protecció dins el Paratge natural de la Serra de Tramuntana, ja que són zones d’exclusió. Això vol dir que hi habiten plantes o animals fràgils, amenaçats o representatius, que requereixen mesures específiques de conservació.

Una vegada que som a la cala, ens dirigim cap a les tenasses que queden a la nostra esquerra. Aquí podrem comprovar com, encara que no ho sembli, les roques constitueixen un medi idoni per a l’establiment i el desenvolupament dels éssers vius. Hi troben un substrat sòlid on aferrar-se, bona il·luminació i molt oxigen. L’únic inconvenient és que han de resistir l’embat de l’onatge.

Si ens fixam en com l’aigua arriba a les roques, podem distingir dues zones: la més allunyada de l’aigua, on només arriben els esquitxos de les onades quan rompen, i la que està coberta per l’aigua quasi de manera permanent. Aquestes zones reben el nom de supralitoral i mediolitoral respectivament.

Els organismes que viuen en aquestes zones estan adaptats per poder aguantar la força de les ones sense que se’ls emportin i per suportar els períodes en què estan fora de l’aigua.

Per exemple, els caragolins negres (Littorina sp.) formen petits grups a les fi ssures o petites cavitats de la roca. Aquests mol·luscs secreten una substància mucilaginosa que els permet adherir-se fortament a la roca. Així poden resistir l’impacte de les onades i evitar la dessecació.

Un altre exemple serien les pagellides (Patella sp.), que tenen una closca dura, piramidal, però aplanada i amb la vorera una mica esmolada. Cada exemplar es col·loca en una concavitat de la roca en la qual encaixa perfectament. Des d’aquest lloc, recorren curtes distàncies per alimentar-se dels tapissos d’algues que creixen al seu voltant. Aquests animals s’agafen amb força a la superfície rocosa gràcies a un peu carnós que actua de ventosa.

També trobam animals que normalment pasturen i s’alimenten en aquestes zones, però que migren cap a les zones submergides quan les condicions són desfavorables. Per exemple, el puu (Ligia italica) o el cranc sabater (Pachygrapsus marmoratus). Recordau que no està permesa la recol·lecció de caragols marins, pegellides ni crancs (Decret 69/1999, de 4 de juny, pel que se regula la pesca deportiva i recreativa a les aigües interiors de l’arxipèlag balear. BOCAIB núm. 80).

Altres espècies tenen una consistència tova i elàstica de manera que poden oscil·lar segons el vaivé de les onades sense desaferrar-se de la roca. És el cas de moltes algues, com la lletuga de mar (Ulva lactuca) o l’alga de bufetes (Fucus virsoides).

En canvi, els líquens que viuen a les roques on arriben els esquitxos de les ones creixen ben units al substrat i formen una crosta. Aquesta franja horitzontal de color negre que podem veure a molts penya-segats és el liquen Verrucaria adriatica, que està tan aferrat a la roca que és impossible separar-lo sense destruir-lo.

Cala Figuera està inclosa en la Xarxa Natura 2000 com a Lloc d'importància comunitària (LIC). La Xarxa Natura 2000 és un conjunt d'espais protegits creats per la Directiva d'hàbitats (92/43/CEE) amb l’objectiu principal de conservar la biodiversitat europea. Està formada per zones que alberguen tipus d'hàbitats naturals i espècies de plantes i d'animals considerats d'interès comunitari.

El LIC marí de Cala Figuera fou delimitat per la presència de praderies de posidònia o alga dels vidriers (Posidonia oceanica) i dofi ns mulars (Tursiops truncatus). Les praderies de posidònia són un hàbitat que la Directiva considera prioritari. Constitueixen un dels ecosistemes mediterranis més importants. La seva importància rau en el fet que, d'una banda, són el principal productor primari i, de l’altra, conformen un dels hàbitats més rics i diversos, ja que proporcionen refugi i aliment a moltes altres espècies. Per això, és primordial conservar aquestes praderies.

Els dofins mulars són uns visitants freqüents de les nostres costes. Són uns dels cetacis amb costums més litorals, i per això també són dels que sofreixen un major impacte a causa de les activitats humanes.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Volta al puig des Tossals Verds

Dificultad:(Català) Alta
Distancia:(Català) 10.5 Km (itinerari circular)
Duración:(Català) 4 h
Recomendaciones:(Català) Cal estar en bona forma física, anar ben calçat i dur aigua i roba d’abric en els mesos d’hivern. Seguiu sempre les fites de pedra fins al refugi de Tossals Verds i les indicacions del GR-221 de tornada.
Temática:(Català) Aquest itinerari circular ens ofereix tots els ingredients necessaris per gaudir de la muntanya del Paratge natural de la Serra de Tramuntana: un paisatge indiscutiblement atractiu, les petjades d’antics treballadors de la Serra, una important varietat ecològica, la dolça remor de l’aigua del torrent des Prat... El resultat, un indret on encara és possible escoltar el vol i el cant dels aucells.

Cal estar en bona forma física, anar ben calçat i dur aigua i roba d'abric en els mesos d'hivern. Seguiu sempre les fites de pedra fins as Tossals i les indicacions del GR-221 de tornada.

Color:   

Etapas

(Català)

L’itinerari comença a l’àrea recreativa de la font des Noguer, al quilòmetre 33,8 de la carretera Ma-10 d’Andratx a Pollença. Veurem a mà dreta un botador que passarem amb compte. A uns cinquanta metres, el caminoi arriba a una paret seca i es desvia cap a l’esquerra pujant per un tram que fa successives ziga-zagues.

Quan pujam per la coma des Ases, i des de dalt contemplam el verd blavós de les aigües de l’embassament, ens costa imaginar que en altres temps, aquestes superfícies estiguessin cobertes de camps de cereals.

La finca de Cúber ja existia abans de la dominació sarraïna. Aquest topònim, que antigament apareixia amb la grafia Qulber, és anterior al temps dels àrabs, a diferència de les finques veïnes d’Almallutx (Almelug), Binimorat (Benimoratgi) o l’Ofre (Alofra).

Després de la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I, el terme de les Muntanyes va ser la part de l’illa que es va reservar el Rei, i es va repartir entre els participants de la conquesta. En el Llibre del repartiment, hi apareix amb una extensió de quinze jovades (una jovada era una mesura superficial agrària que equival a una extensió de terra que una parella de bous pot llaurat en un dia, aproximadament a 11,36 hectàrees).

Cúber, fins a principi del segle XX, fou una possessió dedicada sobretot a l’agricultura i la ramaderia ovina extensiva. Els aprofitaments agrícoles es feien al fons de la vall, on es trobaven les millors terres per a les pastures i el conreu de cereals.

La inundació de la vall de Cúber l’any 1972 suposà la destrucció de les cases de possessió, dels horts i dels sementers i, per tant, la desaparició de les activitats agrícoles.

La gestió i l’administració de la finca correspon al Govern de les Illes Balears des de 1989. L’Empresa Municipal d’Aigua i Clavegueram de l’Ajuntament de Palma (EMAYA) és l’encarregada de gestionar i mantenir l’embassament i les canalitzacions que fan possible abastar d’aigua les zones urbanes.

Quan el caminoi arriba a la carena, hem de travessar una paret seca per un portellet sense barrera. Però abans, cal aturar-se obligadament a contemplar i guardar a la retina la imatge de les muntanyes del cor de Tramuntana. Seguim les fites baixant per la coma des Ases. Al collet, exposat com està a l’acció del vent, trobarem un bon exemple de la típica vegetació de l’alta muntanya mallorquina, amb l’aritja baleàrica (Smilax aspera subsp. balearica), que adopta la forma d’un coixinet. Fixau-vos que té les fulles molt petites; a vegades, no en té ni una.

Les grans extensions de carritxar dominen el paisatge. Aquesta comunitat vegetal s’ha vist afavorida, al llarg del temps, pel costum de cremar-la per obtenir pastura per al ramat, ja que el càrritx (Ampelodesmos mauritanica) crema fàcilment i té capacitat per rebrotar. Més endavant trobam clapes de carritxar i restes d’alzinar sobre esquetjar, amb algun gran exemplar de ginebró (Juniperus oxycedrus).

Poc abans d’arribar al pas Llis, ens podem aturar per observar algun exemplar de boix (Buxus balearica). Aquesta és una espècie vegetal relicta, molt abundant a la flora de temps enrere. Avui està inclosa en el Catàleg Balear d’Espècies Amenaçades i d’Especial Protecció. El reconeixem per les fulles ovalades, lluents, a vegades d’un color verd esmorteït cremat pel vent i vermellós a l’estiu. La seva fusta dura era molt preuada per fer culleres i, fins i tot, per a l’ebenisteria.

Continuam fent camí fins a arribar al pas Llis. Fàcilment sabrem a què es deu el topònim. No és un pas d’extrema dificultat, ja que hi ha instal·lat un cable que farem servir per pujar. Es diu que des d’aquí, el vespre de Sant Joan, es poden veure els llumets de les bruixes creuant per un fil teixit amb or del puig de s’Alcadena al puig d’Alaró.

Fent petites pujades i baixades per un terreny ara més rocós arribam a l’oliverar des Tossals Verds, una mostra de l’encertat equilibri entre la natura i els aprofitaments humans. En poc temps ens topam amb un camí transversal davant una paret de roca. Giram a la dreta pel costat d’una barana de fusta fins al refugi des Tossals Verds.

Actualment, amb aquest topònim es designa la finca, el puig i les cases de possessió. La paraula tossal fa referència a una “elevació del terreny no gaire alta, ni de pendent gaire rost, en una plana o aïllada d’altres muntanyes”. L’adjectiu verds el podem atribuir a la coloració que dóna un abundant carritxar a una zona on, des d’antic, hi ha documentat un important aprofitament ramader.

El refugi des Tossals Verds, gestionat pel Consell de Mallorca, ens convida a descansar una estona. Recuperats, seguim les indicacions del GR-221 en direcció a la font des Noguer. A la part esquerra del refugi, hi trobam el caminet empedrat que s’enfila fins a l’esplanada on hi ha les cases velles des Tossals.

Abans d’arribar-hi, passam al costat d’un rotlo de sitja on es feia el carbó i una barraca amb una coberta de càrritx on vivia el carboner i la seva família.

Aquestes construccions de pedra ens recorden que no fa gaire la indústria del carbó era de gran importància per a la majoria de possessions de la Serra. Els llocs preferits dels carboners eren els alzinars, ja que la fusta d’alzina té una qualitat excel·lent per fer carbó. Per això, trobam la gran majoria de rotlos de sitja en els pendents poblats d’alzines.

Deixam enrere es Tossals per endinsar-nos en l’espès alzinar de la finca pública de la coma des Prat. De pedra en pedra, anirem alerta a no caure a l’aigua per travessar el llit del torrent des Prat. A vegades hi va a beure algun reietó (Regulus ignicapilla) rodonet, rabassudet, amb una cresteta de plomes de color taronja o groga al cap i amb les ales de color verd amb taques pàl·lides. Més difícil de veure, però fàcil de sentir, és el cant renouer del passaforadí (Troglodytes troglodytes). El niu d’aquest aucellet és una bolla de molsa, també amb teranyines i plometes, que fa moltes vegades en coves i forats, d’aquí el seu nom científic de troglodita.

Al cap de poc temps, tornam a travessar el torrentó per un pontet de fusta i pujam fins a arribar a un creuament de camins. Si volem, ens podem desviar momentàniament del nostre itinerari per arribar a la font des Prat de Massanella, de cabal permanent, amb mina i canalitzada mitjançant la canaleta de Massanella.

Retornam al nostre itinerari on trobarem un indicador cap al coll des Coloms. Aquí podrem prendre un desviament per accedir al puig des Tossals Verds (1.120 m). Però el nostre camí ens duu fins a una canal de ciment, mostra d’enginyeria hidràulica, que transvasa aigua del gorg Blau a Cúber.

Tornam a gaudir de les panoràmiques impressionants de l’embassament, el Puig Major, el puig de ses Vinyes i el morro d’Almallutx. Ja falta poc per arribar al final de l’itinerari.

Si és primavera, el color groc intens i lluminós de les argelagues (Calicotome spinosa) ens acompanyarà en aquest camí de tornada. Una repoblació feta fa uns trenta anys amb pinassa (Pinus nigra) és el senyal que som a prop del nostre punt de partida.

Abans d’arribar a la font des Noguer, que no ens passi per alt una alzina que creix, solitària, guaitant les muntanyes.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Itinerari de Cúber a Biniaraix

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Camí de la coma de Binifaldó

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Finca pública de Menut

Se trata de la primera finca pública de la CAIB, declarada en 1927, junto con la finca pública de Binifaldó. Ha sido declarada refugio de caza, por lo que se prohíbe cualquier modalidad cinegética. En su interior se encuentra el Centro Forestal de las Islas Baleares (CEFOR). Superficie: 358,84 hectáreas. Situación: se encuentra ubicada en el municipio de Escorca, en el sector central de la sierra de Tramuntana, en el valle de Lluc, en el ámbito del Paraje natural de la Sierra de Tramuntana. Como llegar: el acceso principal a la finca es la carretera Ma-10 de Lluc a Pollença y el tramo asfaltado del camino de Menut hasta las casas de Binifaldó y el puerto des Pedregaret. Coordenadas: 39.829104,2.898331.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Finca pública de Planicia

La finca de Planícia fue adquirida por el Gobierno de las Islas Baleares en febrero de 2009. La posesión de Planícia goza de una antigüedad considerable, ya que las casas aparecen mencionadas en el siglo XIV. Destaca por la nidificación del halcón peregrino y el águila calzada. También son numerosas las fuentes que manan de la posesión. La más llamada es la de sa Menta, una de las más importantes del término de Banyalbufar. El bosque de Planícia es uno de los encinares donde se encuentra una mayor concentración de rollos de silo y barracas de carbonero. Se habla de más de 150 rollos, con sus chozas y varios hornos de pan. También encontramos hasta siete hornos de cal en Planícia. Es una finca de especial interés botánico, con riqueza de endemismos y con un gran número de especies de distribución reducida. Destacan el hipéricon balear, los cojinetes espinosos, la dedalera i la cebollada. En cuanto a la fauna, destaca la presencia del sapillo, endémico de la isla de Mallorca. Superficie: tiene una extensión de 442 hectáreas. Situación: La posesión de Planícia está situada en el municipio de Banyalbufar. Ocupa gran parte de la vertiente noroeste de la Mola de Planícia, ya que se extiende desde la cima de esta importante elevación de 933 metros hasta la ribera del mar, dentro del ámbito del Paraje natural de la Sierra de Tramuntana. Como llegar: la entrada de la finca se encuentra en el punto kilométrico 90,2 de la carretera de Pollença a Andratx (Ma-10). Coordenadas: 39.670728,2.49424.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Finca pública de Cúber

La finca pública de Cúber es considerada uno de los espacios más valiosos de las Islas Baleares, y destaca en su zona central del embalse del mismo nombre. El Gobierno de las Islas Baleares la adquirió en 1989 y actualmente es también monte de utilidad pública. En 2001 Cúber fue declarada refugio de caza, por lo que se prohibe cualquier modalidad cinegética. Superficie: 362,6827 hectáreas, a las que hay que añadir las 59,30 ha ocupadas por el pantano de Cúber, propiedad del Ayuntamiento de Palma. Situación: la finca pública de Cúber se localiza en el extremo sur-occidental del municipio de Escorca, en el sector norte de la Sierra de Tramuntana, en el ámbito del Paraje natural de la Sierra de Tramuntana. Como llegar: la carretera Ma-10 Pollença

  • Andratx atraviesa la finca por su extremo nororiental, lo que permite el acceso rodado a la finca pública desde Lucas y desde Sóller. Entre los kilómetros 33 y 34 se encuentran los dos accesos principales a los usuarios de la finca: el primero en el área recreativa de sa Font des Noguer y camino de la canal, y el otro, en el aparcamiento del embalse, donde se accede al camino hacia el refugio. Coordenadas: 39.784664,2.789497

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Finca pública de Binifaldó

Se trata de la primera finca pública de la Comunidad Autónoma, declarada en 1927, junto con la finca pública de Menut. La finca se encuentra declarada refugio de caza, por lo que se prohibe cualquier modalidad cinegética. Superficie: 377,06 hectáreas. Situación: se encuentra ubicada en el municipio de Escorca, en el sector central de la Sierra de Tramuntana, dentro del valle de Lluc, en el ámbito del Paraje natural de la Sierra de Tramuntana. Como llegar: el acceso principal a la finca es por el camino de Valldemossa a Son Gallard. Coordenadas: 39.829104,2.898331.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Finca pública de Son Moragues

Superficie: 579,96 hectáreas. Situación: se localiza en el sector occidental del macizo del Teix el municipio de Valldemossa, dentro del ámbito del Paraje natural de la Sierra de Tramuntana. Dentro de sus límites se encuentran el monte Caragolí, el Puig des Boixos y el Puig Gros, todos ellos de más de 900 m. Como llegar: el acceso principal a la finca es por el camino de Valldemossa a Son Gallard. Coordenadas: 39.726993,2.634659.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Finca Pública de Mortitx

La finca pública de Mortitx fue declarada monte de utilidad pública en 1983, año en que su gestión quedó en manos del Gobierno de las Islas Baleares. La finca se encuentra declarada refugio de caza, por lo que se prohíbe cualquier modalidad cinegética. Superficie: 719,27 hectáreas. Situación: la finca pública de Mortitx se encuentra ubicada en el extremo costero más oriental del municipio de Escorca, en el sector norte del Paraje natural de la Sierra de Tramuntana. Como llegar: se accede a la finca pública por la carretera Ma-10 de Lluc a Pollença, en el km 10.3. Coordenadas: 39.887085, 2.902451.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Finca pública de Sa Coma des Prat

La finca pública de sa Coma des Prat fue adquirida por el Gobierno de las Islas Baleares en 1989. Ha sido declarada monte de utilidad pública y refugio de caza, por lo que no se permite ninguna modalidad cinegética. Superficie: 189,76 hectáreas. Situación: se localiza en el centro del municipio de Escorca, en el sector norte del Paraje natural de la Sierra de Tramuntana. Como llegar: la finca pública no dispone de acceso rodado. Se puede llegar, desde la finca pública de Cúber, desde la finca pública de Tossals Verds o bien desde la finca pública de sa Mola de Son Massip. Coordenadas: 39.792182, 2.82486.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Finca pública  de Míner Gran

La finca pública de Míner Grande fue transferida desde el Estado a la Comunidad Autónoma de las Islas Baleares en 1984, mediante el Real Decreto 1678/1984, de 1 de agosto, de traspaso de funciones y servicios del Estado a la Comunidad Autónoma de las Islas Baleares en materia de conservación de la naturaleza. Un año antes había sido declarada monte de utilidad pública. La finca desde el año 2001 se encuentra declarada refugio de caza, por lo que se prohíbe cualquier modalidad cinegética. Superficie: 536,31 hectáreas. Situación: se localiza en el extremo más oriental del municipio de Escorca, con una pequeña parte dentro de los municipios de Pollença y Campanet, en el sector norte del Paraje natural de la Sierra de Tramuntana. Como llegar: Coordenadas: 39.83095, 2.926826

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

Finca pública de ses Figueroles

La finca pública de ses Figueroles fue adquirida por el Gobierno de las Islas Baleares en 1997, con el objetivo de adquirir terrenos para dedicarlos a la conservación del sapillo y de su hábitat. Actualmente es también monte de utilidad pública. En 2001 fue declarada refugio de caza, por lo que no se puede practicar ninguna modalidad cinegética dentro de sus límites. Superficie: 272,58 hectáreas. Situación: la finca pública de ses Figueroles se localiza en el extremo nororiental del municipio de Selva, con una pequeña porción de terreno dentro Escorca, en el sector norte de la sierra de Tramontana, en el ámbito del Paraje natural de la Sierra de Tramuntana. Cómo llegar: la finca pública no dispone de acceso rodado. A pie se puede llegar desde Alcanella enlazando con las fincas públicas de Menut, Binifaldó y Míner Gran. Coordenadas: 39.807217, 2.905884.

es Figueroles es localitza a l'extrem nord-oriental del municipi de Selva, amb una petita porció de terreny dins Escorca, al sector nord de la serra de Tramuntana, dins l'àmbit del Paratge natural de la Serra de Tramuntana. Com arribar: la finca pública no disposa d'accés rodat. A peu s'hi pot arribar des d'Alcanella enllaçant amb les finques públiques de Menut, Binifaldó i Míner Gran. Coordenades: 39.807217,2.905884.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

LOCALITZACIÓ I HORARIS

- On està situat el Centre d'informació i interpretació de Ca s'Amitger ?

El Centre d'Interpretació està situat abans d'entrar a l'aparcament del Santuari de Lluc. A mà esquerra hi ha un edifici de  pedra antic  reformat amb una façana metàl·lica que posa Ca s'Amitger.

-Com arribar al Centre d’Interpretació de Ca s’Amitger?

Hi ha tres vies  per arribar al Centre d’Interpretació. 

  1. Des d’Inca per la carretera 2130  agafant la indicació direcció cap a Lluc.
  2. Del poble de Pollença per la carretera Ma-10 direcció Lluc 
  3. Del poble de Sóller per la carretera Ma-10 direcció Lluc.

- Quins equipaments trobam al Centre d'informació i interpretació de Ca s'Amitger ?

La recepció i la exposició del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana. 

- Quins horaris  té el Centre d'informació i interpretació ?

L’horari d'atenció al públic al centre de recepció és de les 9:30 a les 16:00 hores i l’exposició de 9:45 a 15:30  hores  de dilluns a diumenge.

Telèfon de contacte:  +34 971 51 70 70 /83

- Quins dies està tancat el Centre d'Informació i Interpretació?

Està tancat dia 25 de desembre i dia 1 de gener. Altres festius que pugui està tancat dependrà del calendari laboral i d'altres incidències. Els dies que es prevegi el tancament s’avisarà amb antelació amb un cartell penjat a la porta, per xarxes socials i per les planes web institucionals ( espaisnaturalsprotegits.com i balearsnatura.com ).

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

TRANSPORT

-Hi ha servei d'autobús que surti de Lluc?

Tot l’any direcció Lluc - Inca ( L 330), linea del TIB

D’abril a octubre Lluc - Pollença - Sóller- sa Calobra ( L 354 i  L355), linees autocares Mallorca

*Més informació d’horaris i trajectes  a la web del TIB( Transport Illes Balears) i www.autocaresmallorca.com ( telèfon contacte autocares mallorca: +34 971 545696).

- Hi ha transport per tornar des de sa Calobra al Santuari de Lluc? 

 Hi ha transport públic (bus línea 355 Can Picafort a sa Calobra) des del mes d'abril fins octubre. La resta de mesos només taxi.

Informació: www.autocaresmallorca.com // telèfon:  +34 971 545696

Telèfon taxi( Escorca): 608631707 ( Paco)

- Quin són els horaris dels vaixells que surten de sa Calobra i Sóller ?

Consultar horaris i preus : www.barcosazules.com // + 34 971 630170

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

SERVEIS

-Santuari de Lluc: Hospederia, preus, horaris de visites, dependències que es poden visitar, escolania dels blavets: info@lluc.net // http://www.escolanialluc.es/  //  http://www.lluc.net/ Telèfon Santuari:+34  971 871525

- Hi ha una piscina a Lluc ? Quins horaris  i preus té ? 

A Lluc, devora al jardí botànic, hi ha una piscina que s'obre a mitjans del mes de juny i es tanca el mes de setembre.

Està oberta tots els dies de la setmana a tot el públic de 10:00 h. a les 18:00 hores i el preu són 3€ i els menors de 9 anys no paguen (2019).

- Quines tendes hi ha al Santuari de Lluc?

Botiga de queviures en general (pa, pastissos, fruita, beguda, oli, llonganisses, sobrassada, etc.), productes de neteja i d’higiene personal: Està oberta de dilluns a diumenge de 8:00 a les 14:00h.

Telèfon de contacte: 971 51 70 28

Botiga de souvenirs  “ Ses Mides “ oberta de dilluns a diumenge.

- Hi ha farmàcia al Santuari de Lluc?

 Hi ha una petita farmàcia devora l'ajuntament d'Escorca. Està oberta de dimarts a diumenge de 10:00 a 16:00 hores .

Telèfon: 971517101

- Quins restaurants i cafeteries hi ha al Santuari de Lluc ?

  • Restaurant Ca s'Amitger: 971517046
  • Restaurant sa Fonda: 971517022
  • Restaurant Es Guix: 971517092
  • Restaurant sa Font Coberta (actualment tancat): 971517024
  • Restaurant Coll de sa Bataia: 971517017
  • Cafè sa Plaça: 971517024
  • Restaurant Es Gallet: 971517007
  • Restaurant Escorca: 971 517095

- Hi ha restaurants a sa Calobra? 

Gastro Bar Torrent de Pareis: +34 971517069

Hotel  sa Calobra: + 34 971517016

Mar Azul: + 34  971 517066

Brisamar

Bar playa sa Calobra

Hi ha restaurants a Cala Tuent?

Es Vergeret: +34 971517105

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

REFUGIS

-Quins refugis hi ha al paratge Natural de la Serra de Tramuntana?

*Refugis gestionats pel Consell Insular de Mallorca: Informació i reserves: xarxaderefugis@conselldemallorca.net // http://www.serradetramuntana.net

*Refugis gestionats pel GOIB: Reserves online: pàgina web Ibanat ( Institut Balear de la Natura).  Altres consultes: ibanat@refugis.caib.es   telèfon informació + 34 971 177652 de dilluns a divendres de 10:00 a 14:00 horas.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

ACAMPADES

- On es pot acampar?

IBANAT gestiona dues zones d'acampada públiques al Paratge Natural de la Serra de Tramuntana:

  •  Sa Font Coberta, situada dins de l'aparcament del Santuari de Lluc. Places: +-200 tendes. Període de funcionament: tot l’any.Gestionat per: IBANAT. Reserves: directament el mateix dia al Centre d’Interpretació de Ca s’Amitger de 9:30 a 16:00h(no es fan reserves prèvies).
  • Es Pixarells situada al km 17 de la carretera Ma-10 direcció cap el poble de Pollença. Places: 22 tendes .Període de funcionament: tot l’any. Gestionat per: IBANAT. S'ha de fer una reserva prèvia telefonant al Centre d'Interpretació de Ca s'Amitger de 9:30 a 16:00 h: +34 971 517070/83 ( sol·licitar  mínim de 1 setmana d’antelació i un màxim de 2 mesos).

- Que es necessita per poder acampar?

Han de passar el mateix dia que vulguin acampar per les oficines de Ca s’Amitger de les 9:30 fins les 16:00h de dilluns a diumenge. Han d’emplenar un full de sol·licitud amb el nom, llinatges i DNI. La persona que es fa responsable del grup a de ser major d’edat.

-Quin preu tenen les acampades?

Han de pagar 5€ per persona i nit. Els menors de 14 anys no paguen.

-Es pot pagar amb targeta?

No es pot pagar amb targeta. S’ha de pagar en fectiu.

-Quins equipaments tenen les acampades?

Sa Font Coberta: banys i dutxes d’aigua calenta. Zona per poder torrar. Hi ha un endoll als banys però no hi ha més punts d’electricitat. Diferents aixetes d’aigua no potable, taules i bancs de fusta devora les torradores.

Es Pixarells: banys i dutxes d’aigua freda. Zona coberta per poder torrar amb dues taules i bancs de fusta. No hi ha electricitat. Punts d’aigua no potable.

-Es lloguen tendes per acampar?

No es lloguen tendes.Cada persona o grup ha de dur la seva tenda de campanya.

-Per poder accedir a les zones d’acampada cal abonar el pàrquing?

Sí, cal realitzar l’abonament del pàrquing per acampar a sa Font Coberta, però no al d’Es Pixarells.

-Es pot fer foc a les zones d’acampada?

Es pot fer foc a les zones habilitades a les dues acampades desde el 6 d’octubre fins al 30 d’abril. A la zona d’acampada de sa Font Coberta, segons la disponibilitat, es deixarà mig bidó perquè es pugui fer foc devora la tenda.

Segons el Decret 125/2007, de 5 d'octubre no es pot fer foc, ni utilitzar camping gas, ni cuines de butà des de dia 1 de maig fins dia 15 d'octubre a totes les àrees recreatives i zones d'acampada.

-Es dóna llenya per poder fer foc a les acampades?

Una vegada realitzat l’abonament per l’acampada es lliurarà un tiquet per persona que hagi realitzat l’abonament que es podrà canviar per estelles de llenya a la zona d’acampada de sa Font Coberta.

- On podem comprar llenya

Es pot comprar llenya els dissabtes i diumenges a la zona d'acampada de Sa Font Coberta.

Si no s’ofereix a la zona d’acampada, també es pot adquirir a Ca s'Amitger. 

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

ÀREES RECREATIVES

- Quines àrees recreatives hi ha a prop de Lluc?

  • Ca s'Amitger
  • Marjanor
  • Menut I
  • Menut II

- Les àrees recreatives es reserven?

Les àrees recreatives són d'ùs públic i no es poden reservar.

- És necessari demanar permís per fer foc a les àrees recreatives?

No és necessari demanar permís. Tanmateix està prohibit fer foc entre l’1 de maig i el 15 d'octubre.

- Es poden dur cans a les acampades i àrees recreatives?

  • A les zones d'acampada no es poden dur cans.
  • A les àrees recreatives han d’anar fermats.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

ALTRES

- Hi ha zones habilitades per a les autocaravanes o furgonetes camper?

Al Santuari de Lluc no hi ha cap espai habilitat en aquests moments per les autocaravanes o furgonetes camper, etc.

- Es pot nedar als embassament de Cúber i Gorg Blau?

No es pot nedar.

- Es pot pujar al  Puig Major?

Es una zona militar i s'ha de demanar permís.

Telèfon per demanar permís: 971 637030 

- Es pot accedir al Far de Formentor?

A partir  de juny a setembre entre les 10:00 i les 19:00 hores no es pot accedir amb vehicle particular, només amb bus(L353) des de el Port de Pollença amb aturades a  l'hotel Formentor i far

Més informació: formentor.consellmallorca.cat

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

ITINERARIS

- Quines excursions es poden fer als voltants de Lluc?

  • Camí de sa Cometa des Morts ( itinerari circular, 2h  i, 3,6 km, dificultat baixa)
  • Volta a sa Moleta de Binifaldó (itinerari circular, 3 h. i 3,6 km, dificultat baixa)
  • Camí Vell de Lluc a Caimari (itinerari  anada: 2 h i, 7,12 km, dificultat baixa)
  • Pujada al Puig Tomir ( itinerari   anada i tornada al cim pel mateix camí 6h. i 12,4 km, dificultat alta) 
  • Puig Galileu (itinerari anada i tornada fins al cim pel mateix camí 5h  i  14 km, dificultat alta)
  • Camí Pixarells (itinerari anada i tornada, menys de 2 hores, i 4.25km
  • Camí Coma Binifaldó (itinerari anada i tornada:  menys de 2h i 4,6 km, dificultat baixa)
  • Pujada al Puig Massanella (itinerari circular 5 h. i 12 km, dificultat mitjana). S'ha de pagar per accedir a la finca privada: els residents menors de 12 anys 2€ i la resta 4€ ; els no residents menors de 12 anys 3€ i la resta 6€. 
  • Volta al Puig Roig (finques privades). Només es pot fer el diumenge (itinerari circular 6 h. i 21 km, dificultat mitjana)

- Per on hem d'anar per començar l'itinerari del Torrent de Pareis?

Es comença devora el restaurant Escorca al punt quilomètric ( 25,2  de la Ma -10).Hi ha dues zones d’aparcament. A l’altre costat del Restaurant d’Escorca, hi ha un portell d’on parteix un camí que davalla fins a una paret de pedres, vorejant aquesta paret deixam enrere un petit portell i giram a l’esquerra seguint un camí per dins l’alzinar, a la sortida del qual, davant nosaltres ja es veu clarament el torrent i el mateix camí ens conduirà fins el llit del torrent. 

- Quina dificultat té l'itinerari del Torrent de Pareis?

Es tracta d’una excursió de dificultat molt alta, sobretot en alguns passos. Per dur-la a terme amb seguretat és important anar acompanyats d’algun excursionista experimentat i coneixedor del torrent. Aquesta excursió és més assequible durant els mesos d’estiu, però les altes temperatures aconsellen iniciar la ruta tan prest com sigui possible i anar proveïts amb molt d’aigua. A l’hivern, en canvi, l’aigua que queda als gorgs la converteix en una ruta arriscada que obliga a dur equipament tècnic ( vestits de neoprè, calçat adequat…)

- Quan de temps necessitam per fer el Torrent de Pareis?

Des del restaurant Escorca fins arribar a sa Calobra unes 5h.

- Es pot fer el torrent de Pareis començant des de la platja de sa Calobra?

Sí que es pot realitzar, però la dificultad de realitzar l’itinerari és major. 

- Que es necessita per fer el Torrent de Pareis?

Cal anar acompanyat d’un excursionista experimentat i coneixedor del torrent.  Tenir bona forma física, dur el telèfon mòbil ben carregat i portar aigua suficient sobretot a l’estiu, calçat i vestimenta adequada (capell i protecció solar)  segons l’època de l’any . A l’hivern s’ha de calcular el temps de sol per no arribar a sa Calobra a les fosques i s’ha de portar equipament tècnic per fer barranquisme i per ficar-se a l’aigua (vestits de neoprè, calçat específic). No és recomanable fer el torrent de Pareis quan ha plogut o si les previsions meteorològiques són de pluja o desfavorables.

PARATGE NATURAL DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

BONES PRÀCTIQUES I RESTRICCIONS

-Hi ha un manual de bones pràctiques per el descens de Torrents ?

Hi ha un manual i es pot consultar a la pàgina web de Balears Natura 

-Quins torrents estan restringits segons el PORN?

Segons el PORN a l’annex I especifica les limitacions d’ús públic als torrents del paratge Natural de la Serra de Tramuntana pels quals es sol·licita autorització.

Es pot consultar el PORN a la pàgina web de la Conselleria de Medi Ambient i territori (http://www.caib.es/sites/espaisnaturalsprotegits/ca/paratge_natural_de_la_serra_de_tramuntana-21742/archivopub.do?ctrl=MCRST34ZI79514&id=79514)

-Hi ha un manual de bones pràctiques per l’escalada?

Hi ha un manual i es pot consultar a la pàgina web de Balears Natura 

http://balearsnatura.com/wp-content/uploads/2016/11/ESCALADA_alemany_DEF.pdf 

-Hi ha limitacions de zones d’escalada?

Segons el PORN a l’annex III es poden consultar les limitacions d’ús públic a les zones d’escalada. El PORN es pot consultar a la pàgina Web de la conselleria de Medi Ambient i territori (http://www.caib.es/sites/espaisnaturalsprotegits/ca/paratge_natural_de_la_serra_de_tramuntana-21742/archivopub.do?ctrl=MCRST34ZI79514&id=79514)

-Es poden obrir noves vies d’escalada?

Només es pot autoritzar l’escalada a les vies ja existents sempre que es trobim fora de les zones d’exclusió i que la propietat de la finca ho autoritzi.

-On puc pràcticar l’escalada?

Es poden consultar vies d’escalada : www.foracorda.com

Aquest enllaç és un llistat de les zones d’escalada prohibides però s’ha de tenir en compte que en els darrers mesos han revisat aquestes zones i han creat una aplicació per fer autoritzacions que està a punt de sortir. Per tant, aquest enllaç es quedarà obsolet (http://www.caib.es/sites/espaisnaturalsprotegits/ca/paratge_natural_de_la_serra_de_tramuntana-21742/archivopub.do?ctrl=MCRST34ZI273773&id=273773)

-Hi ha un manual de bones pràctiques per les curses ?

Hi ha un manual i es pot consultar a la pàgina web de Balears Natura 

  • Català: 

http://balearsnatura.com/wp-content/uploads/2016/11/CURSES_catal%C3%A0_DEF.pdf

http://balearsnatura.com/wp-content/uploads/2016/11/CURSES_alemany_DEF.pdf  

-Hi ha un manual de bones pràctiques per les rutes amb bicicleta de muntanya (BTT)?

Hi ha una manual i es pot consultar a la pàgina web de Balears Natura 

EVENTOS

octubre 2020
¡No hay eventos!